07 gen. De debò aquest any serà millor?

Aquests primers 7 cèntims de l’any coincideixen amb el 7 de gener, la qual cosa hauria de ser un bon auguri per a aquest 2022, en què la majoria, inclosos molts sagrerencs, hi volen veure el definitiu oasi després d’una inacabable travessa pel desert pandèmic. Divendres passat, i ja estic remuntant-me al 2021, vaig faltar a la meva cita setmanal amb vosaltres per primera vegada en tot l’any. He d’advertir-vos, tanmateix, que era una absència programada amb temps, per donar cabuda a un bon article al voltant de l’Home dels Nassos a càrrec de la nostra companya Janet Recasens, a qui vaig cedir, gustosament i gentil, l’honor de culminar l’exercici amb les seves sempre bones aportacions en un dia tan assenyalat. Poc imaginava jo, el dia en què així ho havíem convingut, que el dia de Sant Silvestre me’ls toquessin a mi els nassos. Des de tots els punts de vista. Tres dies abans vaig començar a notar signes d’afebliment, que m’obligaren a enllitar-me. A mida que transcorrien les hores anava agafant cos la idea que, malgrat les mesures adoptades, el virus hauria estat capaç de trobar una escletxa per visitar-me. Vaig recórrer les dues úniques farmàcies del municipi destinació del meu exili nadalenc per constatar que la crisi del subministrament també afectava el nínxol dels tests d’antígens. Malgrat encarregar-ne, vaig acabar adreçant-me al CAP com a últim recurs on un tècnic em va escurar el nas i em va fer veure la padrina mentre jo me’n recordava de la seva abans de confirmar-me el pitjor dels pronòstics. A continuació, suspensió immediata i en cadena de tots els plans per als pròxims dies: ni concert de Cap d’Any, ni dinar de Reis ni primera escapada de l’any aprofitant el pont de gener. Per acabar-ho d’adobar, reclòs a l’habitació per evitar escampar-ho entre la família. Sort de la tecnologia i de Netflix, que m’ha permès continuar perfeccionant el castellà que vaig aprendre a unes aules on ningú no es plantejava ni un vint-i-cinc per cent de català.

Ganes d’oblidar el 2021

Dit això, en aquest canvi d’any m’ha sorprès l’odi mostrat per la gent envers l’any que tot just acabem de deixar enrere. La majoria de la gent exhibia unes ganes d’oblidar el 2021 com si es tractés dels pitjors dotze mesos de la seva vida. Es pot entendre la reacció general, després que, a principis de novembre, tothom donava per ventilada la pandèmia i es feia il·lusions respecte a com viuríem aquestes festes nadalenques i, en canvi, ens hem trobat amb unes restriccions inesperades que han malbaratat molts plans i expectatives. Ni tan sols el segon premi de la Grossa venut a La Sagrera (no cal que diguem que molt repartit, en un barri humil i a la finestreta d’un estanc) ha endolcit la sensació d’amargor de l’últim exercici. Però si l’exercici el féssim de memòria i evitéssim caure en la valoració fàcil i de curta mirada, segur que sabríem descobrir-hi molts aspectes positius en el 2021. Personalment me’n vaig adonar de manera casual, en fer una ullada a les fotos que el senyor Google havia acumulat, segurament amb el meu consentiment aconseguir de manera compulsiva, realitzades als últims 365 dies. D’algunes experiències ni me’n recordava que haguessin succeït en aquest, suposadament, maleït any. Puc donar gràcies a la vida que les alegries han superat les penes i aquest 2021 no va ser una excepció, malgrat el desagradable regust de boca que ens va deixar a tots el darrer mes.

Adéu a una figura referent

En aquest punt d’inflexió que suposa el canvi d’any hi ha dos aspectes que considero rellevants, que malgrat no fer referència directa a La Sagrera sí em sembla que ens afecta com a integrants d’una societat global. D’una banda, el traspàs recent d’en Desmond Tutu, personatge a l’ombra d’en Nelson Mandela però que contribuí com pocs a aconseguir superar l’apartheid sud-africà. No pretenc tant posar en valor la seva tasca per lluitar contra el racisme com la manera com ho va fer. Els qui, a través de l’ANC (Congrés Nacional Africà), pretenien superar una xacra com era la discriminació dels negres enfront dels blancs no aspiraven a substituir els uns pels altres en les esferes de poder sinó a assolir una societat en què tothom, indistintament de la seva raça, treballés per una societat justa i igualitària. És un exemple que seria bo tinguéssim en compte a casa nostra en uns instants en què determinats moviments adopten posicions tan integristes que deixen fora persones disposades a remar en la mateixa direcció. Dit d’altra manera: ni Nelson Mandela ni Desmond Tutu no haurien renunciat mai a què persones de raça blanca participessin en les seves iniciatives orientades a aconseguir una Sud-àfrica respectuosa amb els drets humans.

L’altre element de què us volia parlar, i que em resulta no només preocupant sinó escandalós, és el propòsit de la Unió Europea de blanquejar (potser hauria de dir “verdejar”) les centrals nuclears, identificant com a sostenibles les plantes d’energia atòmica que compleixin determinats requisits. La Comissió Europea ha elaborat un esborrany que, sorprenentment, s’ha filtrat (ja fa massa temps que ens afaitem per saber que les filtracions no acostumen a ser desinteressades i que a l’opinió pública se la domestica a base de globus sonda i d’anar preparant degudament el terreny) i que ara espera l’aprovació per part del Parlament Europeu i el Consell de la UE. No sé si és més escandalosa la proposta en si o el fet que aquest colossal disbarat hagi quedat relegat a un segon plànol en els mitjans de comunicació. D’haver aparegut uns dies abans, el 28 de desembre, molts hauríem donat per fet que es tractava d’una innocentada. Però aquest cop, com sempre, els innocents acabem sent els de sempre; els mateixos que hem vist com la factura de la llum s’ha disparat de manera incomprensible en aquest últim any potser perquè, després, acabéssim claudicant davant la “necessitat” d’empassar-nos aquest gripau radioactiu.

“És l’economia, estúpid!”

Si la Unió Europea ja es va revelar com un instrument inútil davant les atrocitats comeses a la Guerra dels Balcans; si la Unió Europea va exhibir la seva submissió als Estats membres davant determinats processos populars que reclamaven decidir el futur mitjançant referèndums democràtics; si la Unió Europea ha mostrat les seves febleses i incapacitats a l’hora de lluitar contra la pandèmia… què podem esperar-ne ja d’aquesta coalició d’Estats si ara etiqueta com a “verdes” les centrals nuclears? Si aquest aparent aparell al servei de la ciutadania europea és incapaç de protegir-nos ni en termes de Defensa, ni en termes de Justícia, ni en termes de Salut, ni en termes de Sostenibilitat… què podem esperar-ne? Portem trenta-sis anys integrats a la Unió Europea i vint anys amb l’euro i el sentiment de pertinença a un ens tan artificial és tan eteri entre els sagrerencs com els de qualsevol barri d’Amsterdam, de Sofia o de Brindisi. Una frase d’en Bill Clinton, pronunciada ara fa trenta anys, definiria a la perfecció aquesta misèria moral: “És l’economia, estúpid!”. Si a aquest grup d’amics i empreses anomenat UE, que fa quatre dies anunciaven els fons Next Generation per fer front als efectes de la pandèmia i aconseguir “que les economies i les societats europees siguin més sostenibles”, els números no els surten són capaços de qualsevol cosa.

Passar el full del calendari no comporta un canvi automàtic de rumb. El nostre destí personal el podem definir a diari amb les nostres petites accions. I les moltes petites accions i compromisos personals de cadascú sumats poden aconseguir grans transformacions globals. El futur que ens espera a tothom depèn dels nostres petits gestos quotidians: de comprar al comerç del barri, de separar correctament la brossa, de rebutjar productes fabricats amb explotació infantil, de contractar els serveis amb empreses respectuoses amb l’entorn (inclòs el cultural)… i de tantes altres coses com podem fer a La Sagrera per aconseguir que aquest 2022 pagui la pena viure’l. Que puguem compartir un molt bon any!

Jordi Vilagut