12 març De l’home del sac al del carretó
El dia menys pensat llegirem que s’han endut els quiròfans de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau i ningú no se n’havia adonat fins a l’hora d’anar a operar, i ens quedarem tan amples com quan llegim una notícia sobre les banyes de tal jugador, l’estafa i evasió fiscal d’un altre futbolista o la violació d’una dona durant la gresca d’un ídol de la pilota, són coses normals, que passen, estem acostumats i ja ningú no els hi dona importància.
Recordo que quan existia l’inquietant home del sac, aquell que tots els de la meva edat esquivàvem per les malvestats que se li atribuïen, tot anava molt millor. La propietat, el respecte, l’ordre, tenien consideració, eren valorats, quan hom trobava un simple mocador pel carrer, el collia de terra i el dipositava en un lloc elevat, a la vista, que el qui l’havia perdut el podés trobar amb facilitat.
Ara no hi ha l’home del sac, sembla que ha digitalitzat el negoci i opera a les xarxes, molt més net, rendible i valorat, inclús pot tele treballar i no ha de traginar el sac d’arpillera plena de ronya tot el dia, ara el seu lloc l’ha ocupat l’home del carretó.
Centenars d’homes del carretó –i alguna dona- volten pels carrers, repartint-se pobles i ciutats per districtes, com els carters, teòricament busquen ferralla dels contenidors, o d’algun taller generós, però arramblen amb la primera paperera pública que troben, la tapa de registre de l’aigua o el pom de la porta d’una escala de veïns.
Fets increïbles passen cada dia i robatoris agosarats més encara, robatoris de desfibriladors, cable telefònic, taules i cadires de bars, baranes de balcó, però aquesta setmana tres noticies inversemblants dels homes del carretó han transcendit arribat a transcendir als mitjans la insolència del robatori ha arribat a un extrem que un espoli així al patrimoni ni es coneix en temps d’Àtil.la i els seus bàrbars, els homes del carretó han superat allò insuperable.
Les dos primeres notícies son de Barcelona, a les Corts un paio havia arrencat una bústia de correus i la portava al ferroveller, qui segur que li donaria quatre duros, molt per sota del seu valor, i s’aprofitaria de la malifeta; a la plaça de les Glòries un altre individu (ja seria massa que fos el mateix), havia arrencat el fanal amb l’indicador lluminós de la parada de metro, amb els cables connectats, i, apa, a fer negoci.
El darrer, encara més preocupant, a la Pobla de Segur, l’home amb el seu gos, va deixar el carretó a la porta de l’església, va entrar, no era la primera vegada que l’havia regirat, es va endur el sagrari, marxant tranquil·lament, que un atac a una església catòlica, ni que sigui en el seu símbol més sagrat, és gratis, surt de franc, ningú no l’acusarà d’odi ni res semblant..
Dos dels tres subjectes van sortir al carrer aquell mateix matí abans que els guàrdies enllestissin els darrers papers de la denúncia; només el de La Pobla, detingut a la tarda i havent destrossat l’objecte sagrat, va arribar a dormir al calabós aquella nit, segur que més cuidat que a la caravana on viu als adfores del poble, però coses com aquestes, a les esglésies i a la via pública passen cada dia i no són notícia còmica, sinó tràgica, que la justícia no és igual per a tothom, aquesta és una mostra evident.
Algú –mai no manquen- mormolarà: “Pobrets!.”. És veritat perquè no es cap ganga sobreviure d’arreplegar ferralla, qualsevol que va pel carrer amb un carretó mereix tot el respecte, però quan es tolera la barra lliure, mai més no és podrà cobrar per una consumició.