27 des. De solsticis i collonades

Quan s’acaba l’any civil els mitjans de terra, mar i aire, o sigui premsa, televisió i ràdio, s’acarnissen  premeditadament i amb traïdoria sobre qualsevol ingenu que busqui informació fresca, fent des del sorteig de la loteria el dia 22, fins passat reis, resums de l’any, siguin dels òbits, de les bregues o de les receptes de cuina, que tot s’hi val per gratar-se la panxa durant aquests dies.

Vivim en una societat laica, tot el que fa tuf de religió (catòlica naturalment, que de les altres s’ha de respectar la pluralitat i la multiculturalitat) és vetat: Ni pessebres ni santcristos, marededéus tampoc, però per Nadal o Setmana Santa que no falti la festa llarga i el consum, promocionat ad nauseam pel capital.

Alguns es proclamen ateus i per Nadal diuen que celebren el solstici d’hivern, deu ser fotut ser ateu i adorar al sol com feien els egipcis, no se si la setmana santa per a ells té alguna relació amb Apis o amb Isis, però em temo que no, que no és això; si celebressin el solstici per enfotre-se’n de Nadal encara ho entendria, però ser ateu i voler emular Nadal, és il·lustració, però de fa tres segles quan els revolucionaris francesos a més de tallar colls, volien imposar la Deessa Raó, despropòsit que raonablement va durar poc.

Si celebren el solstici d’hivern, el greuge comparatiu amb el d’estiu és fort i, posats al cas, discriminatori també cap als equinoccis, que a més amb quatre grans celebracions a l’any, amb les corresponents rebaixes post festum, seria un revulsiu per a activar l’economia.

Tornant a la festa de Nadal i dels dies que pengen al seu darrera, una de les modes, a part de la de gastar sense mesura, està la ben sana costum de desitjar pau i prosperitat els uns als altres i la de la solidaritat, perquè pels volts de Nadal sembla obligat ser solidari en especial amb els nens i amb els pobres i les ONG,s, també les empreses, ho saben i en treuen el profit que poden.

Hi ha col·lectius que Nadal i els seus dies successius, no són més que un dia normal, ni tant sols el poden considerar un parèntesi de res: els presos, els malalts, els sense llar i una enorme quantitat de persones, homes i dones, que han bregat tota la vida i ara, a la vellesa, estan sols, alguns tan sols que fins els han abandonat i el seu dia de Nadal és un dia més en un asil –que ara en diuen residència– encara que tinguin parents, potser fills i nets.

Segurament és més fàcil comprar una joguina per a un infant que no coneixem o fer un bizum pels damnats d’una epidèmia o per el que demana un gurú mediàtic que surt a la pantalla, però al vell, més si no té cabals, és feixuc regalar-li un somriure i mitja hora de visita.

El món és així, els bons desitjos que es pronuncien per Nadal són pluja damunt del mar, un mar de sords que canten cançons exaltant la pau i l’alegria,  missatges proclamats fa dos mil anys però que ni coneixen ni practiquen i en quan als del solstici, tampoc recorden que aquelles societats ancestrals, als ancians se’ls considerava i respectava.         

 Per Joan Pallarès-Personat