02 set. Dignitat

Em reincorporo a l’activitat rutinària, sense sensació d’haver-me equivocat de rutina, amb la màxima dignitat que els bons costums em permeten i, sense trepitjar gaire el barri, comprovo que La Sagrera continua sent notícia pel seu trànsit. No pas el trànsit ferroviari, que continua a la mateixa lentitud que les indignes obres que des de fa dècades esventren la zona llevantina del barri, sinó aquell que es desenvolupa sobre l’asfalt i on cada vegada hi concorren més modalitats de desplaçament.

L’accident hagut aquesta setmana, que se suma a altres que, segons afirmen alguns veïns a les xarxes, s’han produït en dies anteriors, no hauria de sorprendre. En aquest cas, la víctima ha estat l’ocupant d’un patinet. A partir de les imatges que he vist, qui l’ha patit anava en aquesta ocasió ben equipat, doncs a diferència del que sol ser habitual portava casc i, aparentment, alguna protecció al genoll. Ignoro com es va produir l’accident i qui no va respectar el pas que, se suposa, havia de cedir, però com subratllen els sagrerencs de la zona aquesta cruïlla està mal girbada.

Circulació més complexa

No cal ser urbanista ni enginyer de camins per constatar que, d’un temps ençà, els carrers del barri (i, per extensió, de tota la ciutat) han experimentat uns canvis que, lluny de simplificar la circulació, l’han convertida en més complexa. Els responsables municipals en qui hem delegat la representació tenen la missió de fer més fàcil la nostra vida, millorar-ne la qualitat i fer-la més digna. I, entre altres coses, caldria que vetllessin perquè tothom es pogués desplaçar de manera més ràpida, còmoda, econòmica, sostenible i segura.

Tanmateix, als darrers anys hem assistit a una transformació d’aquest espai que es diu públic i que, amb el pas dels mesos, s’ha convertit en una àrea que sembla vedada a les persones que proven d’observar les habituals normes de convivència. En aquests dos últims mandats municipals, davant la saturació semafòrica existent (i atès que ja no colava el tornar a canviar-los perquè amb la substitució recent pels dels de leds cantaria massa), algú a la Casa Gran devia advocar per generar caòtics carrils en sentit contrari habilitats per a autobusos; amb la possibilitat, és clar, d’instal·lar aquells atípics semàfors on els colors habituals se substitueixen per una ratlla lluminosa que indica la direcció que poden prendre els esmentats vehicles. Però amb aquest caos no n’hi havia prou i els irresponsables consistorials també han fomentat la circulació de bicicletes i patinets en contra direcció, beneint oficialment la pràctica que molts incívics ja venien duent a terme.

La dignitat del pont s’adiu amb el barri?

El resultat de tot això és una circulació ingovernable, on cada dia esdevé més complex transitar pel barri, i per la ciutat, sense patir ensurts o, pitjor encara, accidents. La cruïlla de Berenguer de Palou amb Pont del Treball Digne és només la punta de l’iceberg d’un problema que, tant de bo m’equivoqui, anirà a més. Perquè els mateixos que, davant la manca d’iniciatives i d’idees, van celebrar com una victòria moral de gran abast vestir de dignitat el nom d’un pont que mai no havia estat qüestionat, són els qui han perpetrat aquest nyap només a l’alçada dels vergonyants mosaics pixelats que, des de La Torre de La Sagrera, observen amb estupefacció com cada dia que passa el nostre barri es torna més caòtic i perillós. Però això sí: amb dignitat.

PD: La redacció d’aquest article m’ha permès comprovar que en el web de La Torre de La Sagrera s’hi exhibeix, amb “dignitat”, el moment en què un operari procedeix a la instal·lació dels lamentables mosaics pixelats. Home! Potser no calia posar en evidència el pobre treballador. Jo en el seu lloc hauria posat la imatge de la persona que va autoritzar-ne la col·locació. Ni que fos amb el rostre pixelat… 

Jordi Vilagut