10 set. El Consell de Cent de cent desaconsellats
Aquestes lletres que teniu davant dels ulls, “La Trabucada” d’aquesta setmana, són les que en fan el numero cent de la secció que “La Sagrerina” publica des del dia de Sant Antoni de Pàdova, 13 de juny de 2021, impulsades pel col·lectiu de lletraferits locals “La Sagrera es mou per les lletres” i que puntualment, des de llavors, no ha mancat cap diumenge, ni que fos Nadal, Pasqua o Cap d’any, a la cita amb els lectors (si és que algú s’ho llegeix, a part de l’autor, l’editor i l’amic pagès i jutge de pau de qui varies vegades parlo a la secció).
“La Trabucada” actual no és més que la tercera època de la columna homònima que a finals dels noranta i en la primera dècada del segle actual va existir a les revistes locals “Ciutat Nord” primer i a “Més Ciutat” desprès, durant una dotzena d’anys, i segueix el mateix estil, ben diferent de “El Mirador”, més descriptiva, que aparegué durant disset anys a “20Minutos”.
El trabuc és una arma vella i obsoleta que amb els anys ha passat al folklore català. Un estri que fa molt soroll, pot espantar, però la seva eficàcia en el ram de guerra és obsoleta, sobretot si es carrega només en pólvora, sense bala ni metralla, i es dispara sense apuntar concretament a ningú.
Aquest és l’estil de “La Trabucada”, disparar fent un gran rebombori, espetegant les veritats, sense por ni contenció, però a “bulto”, a l’engròs, en col·lectiu, sense assenyalar mai a cap persona concreta ni refregar-li la nafra de la ferida, encara que sovint en la descripció feta podem encaixar-hi perfectament centenars de bípedes.
En una societat malalta com la que tenim, és molt fàcil fer de trabucaire literari. El problema està en centrar-se en un tema cada diumenge perquè mai no saps ni per on començar i, avui, les trabucades tenen tal llista d’espera que te’n pots enfotre de la Seguretat Social.
Però les trabucades no es fan soles, no és només posar pólvora al trabuc, no són només un lletraferit pixa tinta que les escriu, darrera hi ha un editor de la publicació, en Xavier Basiana per si algú encara no ho sap, que sosté una aventura com “La Sagrerina”, una gent que puntualment, cada diumenge a quarts de nou del matí, ho penja a la xarxa previ passar el text al format escaient, hi ha unes gestions administratives per mantenir activa la modesta revista digital, temes de xarxes i servidors, posar-hi algun diner, i un grup de gent inquieta i voluntariosa que fa coses, organitza actes, agita la cultura i vetlla per la literatura al barri, com és el col·lectiu de “La Sagrera es mou per les lletres”, i encara hi ha altres coses subtils que ningú no es capaç de veure-les.
Dins d’aquesta societat malalta hi ha gent rara que li agrada complicar-se la vida i, alguns encara es pensen que els estranys són els altres. Tan fàcil com és viure avui quan t’ho porten tot a casa, fins el menjar si vols, a més a la pantalla et fan el futbol cada dia de la setmana, serials de tots els temes, gent que es baralla i explica com porta les calces la veïna, i, si encara no en tens prou i vols sortir de casa, sempre pots tenir un gos per passejar-lo.
Però no, hi ha gent rara, que s’entesta en llegir llibres, cosa que potser no caldria prohibir, de moment, sinó simplement penalitzar al traficant, al llibreter, i, naturalment, tenir més mà dura amb els productors, aquests escriptors que avui aprofiten la informàtica i les xarxes, arrenglerant-se en la cíber delinqüència i són capaços de multiplicar i d’escampar els seus escrits, amb la rapidesa del pitjor dels virus.
Avui, una cosa que escriuen a la Sagrera, la pengen a la xarxa i als cinc minuts ja ho han llegit a Austràlia, almenys quan no havien proliferat els mestres i poca gent sabia de lletra, tot era més fàcil, en canvi, ara, fins hi ha gent que parla, escriu i llegeix en quatre, cinc o sis idiomes, tema també que hi haurien de posar límit, com han fet en la llei d’habitatge, penalitzant als que tenen molts pisos.
I en ocasió del “centenari”, només donar-vos les gràcies a tots els que llegiu “La Trabucada”, als que no gràcies pel desinterès i no cal, tampoc us perdeu gran cosa, però continuaré escrivint igualment, com també escriuré encara que alguns s’emprenyin quan o comparteixo en un grup de whatsapp o de facebook, i deixeu-me acabar amb els versos finals d’uns goigs que no existeixen, però que si fossin reals dirien:
Al vostres peus Mare i Senyora,
el meu cor, humil, us implora,
invocant vostre nom Maria:
Sigueu nostre protectora
Mare de Déu de la Ironia.