04 ag. El diagnòstic

Si una ciència ha avançat en els darrers cinquanta anys, és la medicina, fins ha estat capaç de multiplicar per mil les malalties conegudes, sempre amb el recolzament de la prestigiosa i potent industria farmacèutica que ha sabut  trobar cinc, vuit o deu específics per a tractar-ne cada una.

Quan jo era petit, a l’hivern, degut a les vies respiratòries podries passar un refredat, que quan era molt fort li deien catarro o, com a màxim, la grip. Ara només de grip hi ha tantes varietats com cromos en una col·lecció.

Abans més o menys sabíem que era un psiquiatra, el nom psicòleg ja sonava misteriós. Avui no tenir el teu psicòleg és com confessar que no tens un duro o que no marxes de vacances, viure sense anar el psicòleg, és un estigma i ara el “pijerio” té un  “coach”, com abans la gent de posició tenia un confessor.

I si parlem de nens? Amb les criatures si que hem fet atots! A veure quin pare es capaç de dir que el seu fill és normal? A les converses entre pares i mares parlar de síndromes i sigles és veure qui la té més grossa, que si el meu és FDP, que si l’altre té un HRC, hiper, super, tot són trastorns, i, fot-li, el psicòlegs a fer calerons i a veure nen si et troben alguna cosa que si no em deixes en ridícul (i callo coses per no entrar en les manies persecutòries de nom anglès).

No, no me’n ric dels casos que existeixen i que mereixen tots els meus respectes, l’ajuda de les administracions i la comprensió de tota la societat,  no en faig cap burla, Déu me’n guardi, al contrari, el que satiritzo és la banalització que fan de coses molt serioses uns pares carregats de punyetes i totalment inútils per educar.

I si parlem dels adults? El drama de veure a moltes persones amb greus patologies que no troben feina o amb impediments per a treballar o maldant si tenen treball per conservar la feina. mentre gent sana, plena de salut, entra per la porta de darrera del quadre de discapacitats per coses inversemblants, i des de ben jove viu amb l’esquena dreta i una paga que no es mereix.

Abans parlar de mals i malalties era conversa de vells, d’aquells que tenim una edat que la salut ja no acompanya, ara no, ara hi ha molt camp per córrer i fins trobem autèntics entesos en farmacologia i cosmètica, que en temes de pastilles i xarops, són com una mena de gourmets d’alta cuina, de sommeliers, que fan els tastos a ca l’apotecari.   

Qualsevol particularitat, beneficiosa o negativa, mereix atenció i respecte, banalitzar-les és llençar-les a la paperera de la indiferència general.

Per Joan Pallarès-Personat