17 set. El dret de cuixa
Quan s’exagera una cosa s’acostuma a dir que d’un pet se’n fan cent esquerdes, el cas és que hi havia no cent, sinó mils d’esquerdes i fins que no han sentit el pet, no volien adonar-se de l’evidència i em refereixo a l’abús barroer, no en dic petó perquè els petons són una cosa ben bonica, que un sàtrapa va forçar, a més en públic, abusant de la seva posició dominant, i que des de fa un mes no es parla d’altre cosa.
Més trist encara és que el subjecte agressor trigui setmanes en dimitir, blasmi als crítics, pressioni a la víctima pressionada que atemorida tarda en denunciar-ho, i que quan finalment dimiteixi del seu càrrec, ho faci com un pinxo, fent-se el víctima, sense que cap autoritat ni jutge l’hagi defenestrat prèviament.
Si el rebombori facilita el canvi, haurà valgut la pena. Cal escombrar al bavós que li diu a la dependenta o la cambrera allò que no li diria a un dependent o cambrer i, de retruc, que determinades cambreres no vagin dient “mi amor” o “corasson”, que només volem fer un cafè i no estem d’hòsties.
La postura del president penques, que molts defensaven, altres justificaven i la de la mare que el va parir, que també fa el seu paper, m’ha transportat a la infantesa, quan la ràdio vomitava una cançó de la que fins en van fer una pel·lícula que es deia “Un beso en el puerto”.
Un paio anava morrejant “a española y estrangera” que no coneixia de res, sempre que portes faldilla, i el fotien a la garjola, però ell deia “si por darle un beso en el puerto, me encuentro metido en esta prisión, si lo llegan a saber mis huesos la lleno de besos hasta el corazón”, el paio erra que erra, el públic histèric de felicitat i fot-li venent discos perquè deixava ben clar que ho tornaria a fer i “nada me importa la pena ni lo que diga la gente, he de llevar mi condena como los hombres valientes, porque los hombres de España somos así de galantes y aunque nos partan el alma, siempre nos ríe el semblante.”
Ho cantava un que es deia Manolo, Garcia pel pare i Escobar per la mare, que per cert té un monument amb estàtua a Badalona, com si fos el mico de l’anís, tenia altres cançons brillants, com la que li imposava a la xicota com s’havia de vestir si anaven als bous, a la “Fiesta Nacional”, “no te pongas la minifalda” que el públic mirava enlaire volent llegir-li la matrícula, i ell es sentia gelós perquè pensaven en una altre “corrida” i no en la de toros.
Entre petons a la força a desconegudes, la minifaldilla i la gelosia, l’home que es desesperava perquè li fotien el carro de nit quan estava clapant i “de romeria”, buscant-lo agafava un pet i deia Que viva el vino y las mujeres, que por algo son regalos del señor”, de la bufa no se li entenia gairebé res més que era “gitano y no entiendo ni se de leyes” iterant “porompompom, porompompero porom” que encara ningú no ha traduit i no sortia de l’embarbussament més que per passar a la història per ser un patriota, de dretes com són els patriotes espanyols, gràcies a uns flamencs de debò, dels de Flandes que no toquen les castanyoles, que li composaren allò de “Que viva España” una mena de himne pels guiris de la costa que la ballen agitant-se entre rots de paella i sangria.
A l’època que Espanya anomena “Siglo de Oro”, Francico Rojas Zorrilla, va estrenar la obra de teatre en vers i tres actes titulada “Del rey abajo, ninguno”, més que un drama un vodevil on el poder es pren llicències i a la dona li toca el rebre sent innocent, obra que el 1918 Pedro Muñoz Seca va parodiar a “La venganza de don Mendo” i que avui la monarquia ha superat amb escreix l’enginy narratori d’ambdós dramaturgs.
Si a dalt dels escenaris i amb públic passa el que hem arribat a veure, si a les més altes instancies hi ha el que hi ha… que passarà a porta tancada o com seran les clavegueres de l’estat?.
Com en l’episodi de la Dona Adultera, podem dir que, sense cap por a rebre cap cop de roc, que qui estigui net de culpa, que llenci la primera pedra. Tothom (tots i totes el letxuguí) en tenim part de la culpa, no ho mesurem tot per igual, i encara que gairebé no s’escolten els discos d’en Manolo, es continuem escoltant –i veient–coses pitjors.
El dret de cuixa és una llegenda, realment el senyor feudal en temps medieval no l’exercia –almenys com alguns volen explica-ho– però al segle XXI hi ha qui el creu un dret natural, una llicencia que es pot prendre sense que mai no passi res… Mai? Doncs PROU!!!.