20 febr. El julivert

Mirant enrere me n’adono que a la nostra adolescència érem ben diferents dels adolescents d’ara, aquesta setmana, sense saber perquè, m’ha vingut a la memòria una cançó oblidada que llavors era gairebé un himne, la cantàvem en totes les festes i excursions, ara no se que canten, si canten enlloc de mirar al mòbil, però nosaltres, a ple pulmó no desaprofitàvem la ocasió per entonar:

Les nenes maques al dematí,

s’alcen i reguen, s’alcen i reguen,

Les nenes maques al dematí,

s’alcen i reguen el seu jardí.

Jo també rego el meu hortet

faves i pèsols, faves i pèsols

jo també rego el meu hortet

faves i pèsols i julivert.

Julivert meu com t’has quedat

sense cap fulla, sense cap fulla,

julivert meu com t’has quedat

sense cap fulla i el cap pelat.

El record em fa girar a parlar del julivert, planta umbel·lífera estesa i abundant per tota la mediterrània, de grans propietats farmacològiques, però sobretot  condiment a la cuina des de temps dels grecs i els romans, que potser avui va una mica de baixa, però que encara hi ha qui la utilitza ad nauseam.

La meva dona sempre explica que fa molts anys, quan vivia a Itàlia, va veure amb sorpresa que allà el julivert no el regalaven a les botigues o al mercat, sinó que el cobraven com qualsevol altre vegetal. Amb això anaven dècades per endavant, perquè aquí ara també hi ha fruiteries que te’l cobren.

Quan als anys 77, 78, 79 els preus es disparaven i la inflació anual era superior al 20%, el Ministerio de Comercio va llençar la campanya “Precio Estable” etiquetant amb un distintiu els productes que contenien la pujada. Llavors corria l’acudit dient que hi havia preus estables, preus inestables i preus indiferents, com el del julivert.

Cada dia hi ha menys coses de franc. Fa uns anys anaves a un hotel i el bany era ple de sabons, xampús, mocadorets, pinta, esponja… ara sovint no trobes més que la tovallola i el paper higiènic; el mateix viatjant en avió, que si caramels, llimonada, tovalolletes de colònia, avui demanes aigua i te la cobren.

Per raons mediambientals, els comerços et cobren uns cèntims per la bossa de plàstic però carn, fruita o un simple xiulet, els venen amb uns volums de plàstic espaordidors, la societat és així, tallem carrers denunciant la contaminació i provoquem un embús de transit que contamina la ciutat per quinze dies.

Encara queden coses gratis, però ara ja no hi ha aquells feixos de palles per a refrescos a les taules dels bars, també ho han prohibit, però als restaurants no  cobren per els tovallons de paper, ni per els escuradents, encara que per normativa i per higiene han desaparegut setrills i vinagreres, oli, vinagre, sal i  pebre, com el sucre o la sacarina del cafè van inclosos i als restaurants de menú econòmic et solen incloure el pa, que ja no és llescat, sinó en panet, i no arreu, però a la majoria trobes un o diversos diaris del dia a disposició dels clients, també la televisió i encara donen un vas d’aigua a qui ho demana.

El modest julivert hauria d’esdevenir un símbol de resistència enmig d’una societat superba, planta resistent i capaç d’arrelar espontàniament entre pedres i en recons inhòspits, modesta i agraïda, útil i accessible, cal avant posar la  mata verda a la cobdícia de les grans companyies de serveis, aigua, elèctriques, gas, els bancs i les caixes, la mateixa administració que grava taxes absurdes, els serveis d’atenció telefònica de pagament, els peatges a la cultura, els dels serveis funeraris i tants i tants abusos i espolis… hi ha coses a la vida que de tan senzilles, assoleixen un valor tan alt que ningú gosa posar-li preu.

Joan Pallarès-Personat