11 març El malson continua
Som pròxims a complir dos anys de pandèmia. Dos anys de malson en què les nostres vides han estat sacsejades, empenyent-nos a adoptar un seguit d’hàbits, a voltes qüestionables, i a renunciar a activitats que ens engrescaven o, en el millor dels casos, a realitzar-les en unes condicions menys plaents.
La digitalització s’ha accentuat en aquests vint-i-quatre mesos, i no han estat poques les entitats que han recorregut a les eines tecnològiques per superar la impossibilitat de reunir-se presencialment; una pràctica que ha comportat que, en ocasions, per comoditat s’hagi renunciat al sa costum de trobar un espai a l’agenda per coincidir amb els nostres companys. Com a consumidors també hem adoptat nous hàbits, i és probable que això hagi pogut acabar perjudicant a alguns dels comerciants del barri, que per molt diverses raons potser no han pogut adaptar-se als nous temps i implantar la versió online al seu negoci.
Sessió al voltant de la salut mental
També el nostre estat d’ànim s’ha vist afectat. Tant temps d’aïllament, tant temps de mascareta, tanta etapa de no poder efectuar allò que més ens agrada… ha acabat malmetent la nostra capacitat de resiliència. Uns ho han suportat millor que altres, però qui no admeti un mínim impacte mental derivat d’aquest bienni té un problema i farà bé de participar, el pròxim 21 de març, a les set del vespre, a l’Espai 30 en la sessió que La Sagrera Es Mou organitza al voltant d’aquest important aspecte de la nostra salut.
I heus aquí que, quan semblava que estàvem en disposició d’espolsar-nos la mascareta quirúrgica de sobre, ens arriba una altra amenaça que podria derivar en l’ús de mascaretes molt més serioses i sofisticades. Aquest malson iniciat al 2008 amb una crisi econòmica es va veure agreujat el 2020 amb la Covid, un episodi que podria quedar en un simple aperitiu de la catàstrofe més gran de la humanitat, com és una guerra nuclear. En el moment en què escric aquestes línies, o en l’instant en què qualsevol persona pot estar llegint-les, un míssil podria caure a La Sagrera, procedent de milers de quilometres lluny, i mostrar com en som d’eteris. Durant anys hem sabut que les grans potències mundials tenien capacitat per destruir el planeta diverses vegades i durant anys hem demostrat la nostra incapacitat per fer res. Ha calgut que aquella amenaça esdevingués real per posar-nos les mans al cap i adonar-nos de com d’absurda pot arribar a ser l’espècie humana. El 2014 vam obviar un conflicte polític i territorial perquè ens semblava que la distància que ens separava de Crimea justificava que deliberadament l’ignoréssim. Ara que hem estat testimonis de l’horror que ens serveixen les cadenes de televisió i que veiem com la nostra existència es complica amb l’increment desbocat d’uns preus que només han començat a pujar és quan comencem a reaccionar.
La letargia de l’armament nuclear no justifica el nostre silenci
Com ha passat en altres ocasions, a La Sagrera han començat a impulsar-se iniciatives per ajudar el poble ucraïnès. És el que té el nostre barri, que com altres zones de la ciutat o pobles del nostre país sempre mostra el seu caire solidari. Però aquest nou malson ens hauria d’empènyer a altres reflexions, com la de no adormir-nos davant problemes silents. La letargia de l’armament nuclear no justifica el nostre silenci. Ara estem pagant l’haver romàs aliens a un problema que afecta el futur del nostre planeta i el de les pròximes generacions. I seria bo que, si demà tenim la sort de despertar-nos, que tinguem capacitat per aturar-lo.
PD: Descansa en Pau, Riba!
Jordi Vilagut