15 oct. El pacifisme il·luminat
Tothom es manifesta pacifista, senyal que pocs ho són de debò. Rebrota l’etern conflicte a Terra Santa i els pacifistes progres clamaran per la pau demanant llibertat per Palestina i denunciant l’opressió d’Israel. Altres no menys pacifistes ni menys progres faran costat als hebreus.
Amb dós postures, omplint-se la boca amb la paraula pau, ja van fer el mateix fa any i mig mostrant-se pro ucrainians o filosoviètics, com si la guerra fos un partit de futbol i no un joc bestia, que això de prendre partit ens pensem que és obligatori, ho portem als gens des dels temps del circ romà.
Fa una setmana que els diaris no diuen res d’Ucraïna, la gent n’ha deixat de parlar con si no hi hagués guerra, per a desesper d’en Zelensky, qui per cert és jueu, que a més es veu l’hivern meteorològic i mediàtic al damunt i alegria de Putin, potser el major beneficiat de l’atac de Hamas.
Aquí hi tenim traça en prendre partit, a la Primera Guerra Mundial, sent un país neutral, germanòfils i aliadòfils acabaven a les mans i la passió va causar fins escissions en algun partit polític.
Posar-se l’etiqueta de pacifista, com la d’antimilitarista, queda molt bé. Ja els veiem fa molts anys, antimilitaristes armats, però a reraguarda, potser per això les guerres sempre les guanyen els militars al front.
No fugim a cuites passades, en un món tan ple de pacifistes, segons l’informe de Armed Conflict Survey elaborat per l’International Institute for Strategic Studies de data 2020, fins aquells moments havien existit 331 guerres, o conflictes armats si ho voleu, al món des de començar el segle XXI i localitzats en sis regions del planeta a l’Orient Mitjà, Nord d’Àfrica, Àsia-Pacífic, Europa i Euràsia, Amèrica llatina i Àfrica Subsahariana.
No crec que ningú de nosaltres sigui capaç d’anomenar més de quatre o cinc guerres del segle XXI, com a molt recordem la guerra de moda, la que té pàgina fixa a la premsa i obre els noticiaris durant unes setmanes o, a més estirar, uns mesos.
Hi ha pau a Ucraïna? A Armènia? Al Iemen? Al Congo?. Evidentment que no hi ha pau, tampoc notícies, han passat de moda. Avui, aquest matí, al món hi ha 58 guerres actives i no les fan a cops de roc. Qui els arma? Segurament pacifistes com nosaltres.
Aquesta nova guerra ens demostra que els oprimits i bloquejats, que pretesament no tenien de res i patien tan, estaven armats i amb una capacitat ofensiva tan gran com per agafar en calçotets al tot poderós i millor servei d’intel·ligència del món que potser darrerament estava molt ocupat en vendre tecnologia de safareig per espiar independentistes.
L’eterna guerra israelita palestina té una nova versió, han tret al mercat un nou model i nosaltres som com nens, comprem la nova joguina, Ucraïna i Rússia ens avorrien, allò del Rubiales ja feia pudor, les pasteres cansen i la investidura sembla la cançó de l’enfadós, ara està de moda una altra guerra, encara que en totes, els morts els posa el poble perquè els polítics i els militars la guerra li fan fer al poble, li deixen perdre i al final li fan pagar. Faltaria més!.
Post Scriptum
Aquests dies de notícies escandaloses i sorprenents, no ens hem d’oblidar del que afirma sovint el company Daniel Arasa als seus llibres “La batalla del Ebro a través de los partes de guerra, la prensa y la radio”: o al “De Heminway a Barzini, corresponsales extrangeros en la guerra civil”: “En una guerra la primera víctima és la veritat”, dita atribuïda al senador americà i governador de Califòrnia Hiram Johnson el 1917.
Per cert que en els dos llibres esmentats, extraordinaris, Daniel Arasa ens demostra que la primera guerra amb les ones radiofòniques com a arma, va ser a la guerra d’Espanya. Vuitanta anys desprès la veritat torna a ser la primera víctima abatuda, però ara, amb les xarxes, amb l’immens perill de que qualsevol “pacifista” pot dir-hi la seva.