11 des. El parasitisme burocràtic
Tots els rams tenen diversos oficis, el de serveis funeraris no només el formen els enterramorts, sinó fusters, conductors, recepcionistes, fins en un ram de feina segura i clientela renovada li calen comercials que venguin el producte, justifiquin i inflin la factura.
Antigament un entrava d’aprenent en un gremi, pujava per l’ofici graó a graó i acabava sent mestre, generalment es casava amb filles d’altres mestres, tot era molt endogàmic i no només moria fent l’ofici de sempre, sinó que tenia sepulcre assignat amb els de la seva confraria.
Avui molta gent que de jove ha començat al comerç, a la banca, a la sanitat, continua tota la vida en el mateix sector, però no és estrany tampoc veure persones que fan un gir copernicà en la seva vida, d’infermera passen a pastora de vaques al Pirineu, de treballar en un banc a muntar un restaurant o de comercial a taxista.
Per regla general, els nascuts a la meitat del segle XXè s’han tingut de reciclar més d’una vegada a la seva vida, o quan menys, tornar a començar partint de zero en la informàtica, la tècnica o els idiomes.
Un ram que mai no para de créixer i és incapaç de frenar o impossible de reciclar-se, autoalimentant-se continuadament, és el de la burocràcia, i entenc com a buròcrates, amb una o dues erres, a aquells que a través de la política o simplement la funció pública, s’instal·len en poltrones ergonòmiques i intercanviables. Uns, plenament politics, accedeixen des de les urnes; altres, obscurs afortunats amb terminacions de la rifa, passen tota la vida fent la roda sense coneixer que és una retribució segons esforç i resultats.
Accedeixin com accedeixin, passant breument per les urnes abans d’instal·lar-se a la poltrona o ni això, sinó amb simple un tros de paper plastificat que en diuen carnet i cridant als meetings, tenen de quatre anys, en quatre anys, la feina assegurada i, sinó, canvien de camisa sense haver de treure’s la màniga de la mà que aguanta la mamella que xuclen i saben fer durar tota la vida.
Feina eterna, amb algun ensurt que els fa canviar de departament, miren amb to burleta els simples mortals que no dominen l’argot de negociat, plenari, direcció general, intervenció o registre, ells no són treballadors, són càrrecs, a ull nu no es veu, des de fora tots ens semblen iguals, però les aspiracions del qui ha entrar en la burocràcia per oposició i qui ha entrat nominat o a dit són completament diferents, encara que al final molts es barregin, els opositors o els altres només aspiren a una cadira segura, i entre tots plegats es taparan i no es faran mal; els clatellots es reparteixen sempre portes en fora, que a on hi ha la gent que, per obligació, paga i calla.