05 abr. El pes de l’administració i el factor humà en l’acció cultural voluntària

Al si de la societat dels Països Catalans, de moltes de les seves ciutats i viles,  i molt concretament a  la  societat catalana i la barcelonina,  ha existit, des del segle XVIII i al llarg del segle XIX i sobretot del segle XX fins arribar als nostres dies, un bon ordit d’associacions voluntàries que han difós cultura, art, esbarjo i educació cívica i que, sovint, han practicat l’economia social i solidària de caire mutual i cooperatiu.  Això és un fet (*). 

Aquestes iniciatives han prosperat per la voluntat i creativitat dels ciutadans. Ens ho recorda l’oportú article de  la incombustible Maria Favà al número 159 de la revista barcelonina Carrer d’aquest passat mes de març de 2022 (plana 5).

Les iniciatives  associatives d’aquesta mena han fet un bé enorme a la comunitat i l’han enriquida i enriqueixen. Per tal que puguin arrelar i produir el fruit  adequat cal que el poder polític no s’hi giri en contra i les ajudi i hi col·labori, sense paternalisme ni clientelisme. 

Maria Favà evoca el mal que el franquisme va fer als centres culturals lliures. Però sobretot posa el dit a la llaga  d’allò que va passar a la ciutat de Barcelona, i probablement a moltes altres viles, des de la transició del franquisme a la Restauració Borbònica. 

I què va passar?  Doncs, que les administracions, la local en primer lloc, van “decidir controlar les entitats” abans que no pas “deixar fer als indis metropolitans”, forma despectiva de dir els moviments de base. 

L’administració socialista no acceptava l’autogestió. Li feia molta por. Li feia basarda el moviment veïnal lliure, perquè “temien que la democràcia directa practicada des de feia anys pels moviments veïnals es convertís en un contrapoder”.

I “quan la repressió va anar de baixa i el moviment associatiu autòcton podia haver revifat”, tant en socis com en activitats, en ple moment de canvi de costums col·lectius, la competència deslleial i contra natura de l’Administració, amb la seva oferta lúdica de dalt a baix, no va afavorir les entitats  voluntàries de cultura popular. 

Favà ens recorda com el malaguanyat Manuel Vázquez Montalbán la clavà dient  que “la pèrdua de protagonisme dels moviments socials va repercutir en la progressiva mediocritat de la democràcia participativa”. 

Segons la mateixa periodista, actualment els ateneus populars barcelonins es compten amb els dits, enmig d’una sèrie de “centres cívics i casals de barri, la majoria de gestió privada, que costen a l’Ajuntament una quantitat que no hem pogut saber”. 

Com apunto més endavant, cal matisar aquest judici desanimat.

D’antuvi és evident que l’actuació dels grups organitzats és clau en qualsevol  societat democràtica o que aspira a ser-ho. Les associacions voluntàries són ens vius que neixen perquè tenen una raó de ser, es desenvolupen, creixen i  (de vegades) es burocratitzen i pereixen. Llur acció té per finalitat objectius de tota mena: comunitaris, culturals, educatius, etc.

Jo no seria tan pessimista com Maria Favà respecte dels grups voluntaris urbans escampats per la geografia barcelonina a les darreres dècades i en el present. El nom no fa la cosa. Sorgeixen moltes iniciatives importants, més o menys formals. Les més notables i decisives no neixen de dalt ni reben subvencions.  

Per exemple, en aquests moments, i gairebé com un ateneu (activista) de carrer, funciona el moviment #MeridianaResisteix. O bé, dintre d’entitats tradicionalment burgeses ennoblides per la pàtina del temps, sorgeixen iniciatives interessants, com els grups que anima Bernat Castany a l’Ateneu Barcelonès. I no parlem de valuoses iniciatives locals com La Sagrera Es Mou (i “La Sagrera Es Mou per les Lletres”), el col·lectiu cooperatiu de consum “Trenta Panxes”, la Nau Ivanow – després Espai Trenta- i la Nau Bostik, impulsades les dues darreres per Xavier Basiana. I, per exemple, a l’altre costat de les obres de l’estació mai no acabada del tren de gran velocitat, l’Escola d’Adults de la Verneda, comunitat d’aprenentatge autogestionada.

He esmentat, res, només com a botó de mostra!, dos  noms i cognoms: Bernat Castany, Xavier Basiana. I ho he fet amb tota la intenció: pensem que, de les iniciatives culturals amb voluntat crítica i transformadora, si els socis en són la saba, els seus impulsors i dirigents en són l’ànima. 

Fins al punt que, sense aquesta acció de persones concretes, pràctiques i idealistes alhora, i tenaces, la força de les associacions disminueix i, de vegades, s’apaga. L’aspecte personal, el “factor humà”, doncs, és quelcom a tenir molt en compte.

Per exemple, a aquests dos activistes/animadors culturals senyers a la ciutat de Barcelona  els he preguntat si es definirien com activistes/animadors culturals. Basiana diu no haver-hi pensat mai

“Jo penso que soc una persona que dedica el seu temps a millorar les condicions de les persones del meu barri o entorn. Quan feia d’arquitecte ja pensava en el nostre entorn i aquests últims anys (m’he dedicat a transformar)  fàbriques per guanyar espais pel meu barri i així disposar d’equipaments per poder gaudir d’espais de trobada”.

Per la seva part, Castany, ànima de diverses tertúlies i seminaris de l’Ateneu Barcelonès  em diu que ell, pròpiament, no s’ha sentit mai un activista cultural o gestor cultural, 

“…encara que faig cultura o procuro expandir una cultura crítica. Allò que, des de 1995, he fet a l’Ateneu Barcelonès ho he considerat un complement o extensió del que feia com a professor de l’Institut Bernat Metge (13 anys) i de l’Institut Balmes (17 anys). Quan vaig ser nomenat secretari de la Junta de l’Ateneu (…)  vaig crear, primer, el seminari de Lectura d’Assaig Contemporani (que ja té un recorregut d’uns 14 anys) i d’aquest seminari, amb els anys, brostà un altre seminari , el Seminari d’utopies i distopies…Em sento, més que un activista cultural, un condeixeble amb els membres dels seminaris esmentats, que em serveixen d’orientació en les meves lectures”. 

Una altra pregunta que els formulo és sobre les condicions que ha de tenir l’activista/animador cultural, a parer seu. Per a Basiana cal “saber escoltar, ser generós, donar temps, ser pacient i ser formigueta… i segurament tenir una mica de sort”,  mentre que per a Castany cal

“Tenir voluntat inexhaurible de saber i aprendre de i amb els altres (…). Ser obert i tolerant a la diversitat, pluralitat, de formes de ser i pensar. Tenir voluntat de país a través de les temàtiques elegides. En un temps en què la importància de la ideologia en la lluita política, en general, i en la de la independència de Catalunya, en particular, ha tornat i si voleu, no se n’ha anat mai (com sostenien els que parlaven de la fi de les ideologies o la fi de la història), cal fer pedagogia o, com diu Paulo Freire, cal conscienciar per a l’alliberament individual i col·lectiu, en el nostre cas, de  Catalunya”.

Un dia escriuré més in extenso sobre aquesta mena de gent…

Pere Solà i Gussinyer, abril 2022

(*) Un fet al qual he dedicat i dedico la meva atenció com a historiador. Sobre Barcelona i els seus barris, vegeu: Història de l’associacionisme català contemporani. Barcelona i les comarques de la seva demarcació. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993, 566 planes. I els comentaris al respecte d’escriptors com Josep Faulí, “Más sociedad civil”, ABC Cataluña, 27-11-1993 i J.M. Espinàs, ”Entitats, identitat”, Avui, Barcelona, 23-10-1993.