30 abr. El Primer de maig: “è la lotta continua…”
Per recordar uns fets luctuosos en les vagues de 1886 a Chicago reivindicant la setmana de 48 hores laborals, a partir de 1890 es va establir la diada reivindicativa pels drets dels treballadors coneguda com a Dia del Treball, Festa del Treball, o avui com a Dia Internacional dels Treballadors.
Malgrat la precarietat laboral, el retard de l’edat de jubilació, els contractes escombraria, les jornades de dotze o més hores a molts rams, les retallades socials i les reculada dels drets, avui el Primer de Maig, festiu i pont, dia de lluita reivindicativa, molts aprofiten per manifestar-se en la sobretaula del dinar del pont festiu, als efluvis etílics d’uns xarrups de licor, desprès d’un generós àpat, perquè el món, des llunyà del segle XIX ha canviat molt i ara els oprimits fan vacances, viatgen i tenen segona residència.
Avui, menys en països de colonització britànica, la festa es celebra a tot el món, la orbita soviètica va escampar-la i l’any 1955 el Papa Pius XII, a petició dels sindicats catòlics italians, la va afegir al calendari religiós com a Sant Josep Obrer, que a l’Espanya franquista es va quedar en Artesà ja que el mot obrer era tabú.
Des de 1938 Franco havia decretat l’aniversari del seu cop d’estat, el 18 de juliol, com a “Fiesta de la Exaltación del Trabajo” celebrant inclús en molts lloc el vespre abans “La Verbena del Productor” i aquell dia, que en els primers anys enlloc de paga doble les empreses pagaven un dinar, permetien al personal, inclús dones, viatjar a la caixa d’un camió per desplaçar-se al tiberi.
El 1955 el 1 de maig era diumenge, no calia decretar festa però a partir de 1957, cada any al “Estadio Santiago Bernabeu”, del Real Madrid, organitzat per “Educación y Descanso” de la “Central Nacional Sindicalista”, que a partir de 1971 es denominaria “Organización Sindical Española”, es realitzava una magna “Demostración Sindical”, un llarg acte de hores i hores, amb la presència del Dictador i totes les jerarquies, amb “Coros y Danzas”, desfilades, gimnàstica, al més estil berlinès hitlerià.
Des de 1954 a l’exterior es celebraven reunions i manifestacions de la oposició contra el règim i pels drets dels treballadors, a l’interior i des de finals dels anys seixanta, en la clandestinitat s’organitzaven jornades de lluita el 30 d’abril i 1 de maig, tímides vagues, moviments, manifestacions i en els darrers anys concentracions, com als boscos de Torre Baró, a Cornella, a Vic, i a d’altres punts malgrat que des de setmanes abans els controls i la vigilància policial a qualsevol sospitós feia difícil els moviments.
Es obvi que les condicions laborals i de vida dels treballadors han millorat molt des d’aquell 1890, però estan lluny de ser òptimes, el que no ha canviat gens és, en front seu, el model d’explotació ni la opressió, que podrà haver adoptat un altre aspecte, uns mètodes en aparença menys autoritaris, però en el fons, tant despietats com abans i amb la mentalitat; el sistema continua sent el mateix, prémer i esprémer per a assolir beneficis sense importar la ètica ni la moral.
Que és i que significa el Primer de Maig ni s’explica a les escoles ni en parlen els pares als seus fills, però és un dia apropiat per a remoure la consciència, parlar-ne, explicar-ho i fer entendre que els drets laborals no es defensen darrera una pantalla de plasma, però també que l’orgull de sentir-se obrer, treballis en el ram que treballis, és el de fer sempre la teva feina ben feta.