11 juny El silenci de l’Avergonya

Als darrers dies hem estat sotmesos des dels mitjans de comunicació massiva a una pressió continuada amb la finalitat de generar un corrent a favor de l’ampliació de l’aeroport del Prat de Llobregat. Les esferes de poder, amb els empresaris al capdavant, s’han conjurat per generar entre la població un sentiment propici a l’esmentada obra, tot apel·lant a no perdre pistonada i a la necessitat d’aconseguir una màxima connexió amb el món per tal d’impulsar la nostra (?) economia.

Empatx de notícies

Dia sí i dia també, hem esmorzat, dinat i sopat amb els informatius radiofònics i televisius al voltant d’aquest eixamplament de l’aeròdrom barceloní, com també ens hem empatxat amb les notícies plasmades als webs i als diaris que es mantenen en paper. Com deu ser de perniciós el projecte per al medi ambient que fins i tot llegeixo que Aena, aquest organisme que no respecta la nostra llengua i al capdavant del qual hi ha un d’aquells polítics mediocres que des del primer moment se’ls veu el llautó i que només busquen la poltrona discreta i ben remunerada, ha arribat a oferir la protecció de centenars d’hectàrees a la zona.

Resulta paradoxal aquesta campanya per reclamar aquesta ampliació aeroportuària. Sobretot perquè fa tot just 12 anys es va inaugurar la T1; una obra que, si no recordo malament, venia a cobrir (en boca de tots els polítics de torn) totes les necessitats futures perquè Barcelona estigués connectada al món. Cal dir, així mateix, que dotze anys després aquesta magna obra del Prat de Llobregat continua sense connexió ferroviària. Si vols arribar amb tren a l’aeroport has de baixar a una decadent estació ubicada uns centenars de metres de la T2, recorre a peu un infecte passadís i anar a buscar uns autobusos llançadora que, si més no en l’etapa pre-Covid, acostumaven a anar a petar de gent. El trajecte dura prop d’un quart d’hora i posa a prova la perícia dels viatgers que no han aconseguit seient, perquè als habituals revolts (alimentats en bona part per estúpides rotondes dissenyades per aquests urbanistes que no trepitgen el carrer) s’hi afegeixen aquests elements que pretenen minorar la velocitat dels vehicles a base de malmetre’n els amortidors. Tot plegat molt tercermundista.

Una línia gens recta

El Metro va trigar “només” set anys a arribar-hi a l’aeroport del Prat. Tanmateix, és un transport infrautilitzat. Res tenen a veure les xifres d’usuaris pronosticades pels polítics en inaugurar-se la infraestructura. No és estrany: n’hi ha prou amb veure el disseny de la línia per adonar-se que només un estúpid agafaria el Metro per anar a l’aeroport. De fet, des de l’estació suburbana de La Sagrera s’hi hauria d’arribar de manera directa a l’aeroport. Això sí, quan estigui completada la llunyanament projectada línia 9… i després de passar per punts de la ciutat com la plaça Lesseps, Sarrià, la Zona Universitària per després començar a fer ziga-zagues entre L’Hospitalet i el Prat de Llobregat. Per fer un símil és com si, per anar de la plaça dels Jardins d’Elx a l’Hipercor, prèviament passéssiu per l’escola dels Àngels, d’allà anéssiu a la plaça Masadas, us acostéssiu al rebost solidari de Berenguer de Palou, retrocedíssiu fins a la plaça de l’Assemblea de Catalunya, visitéssiu el pop del Parc de la Pegaso i acabéssiu als grans magatzems esmentats.

Enmig de tot aquest desgavell si hi ha quelcom que em sorprèn és el silenci dels mateixos empresaris i dels mateixos poders que ara pressionen per generar aquest caldo de cultiu procliu a l’ampliació de l’aeroport envers el retard en la culminació de l’Estació de l’Avergonya; aquesta infraestructura promesa per a La Sagrera des de fa tants anys i que sembla condemnada a veure’s completada més tard que la Sagrada Família.

Seria bo saber per què aquests empresaris, i també molts polítics, que ara s’omplen la boca amb la necessària ampliació aeroportuària callen davant la ignomínia que suposa aquesta part del barri esventrada sota el Pont del Treball “in secula seculorum”…

Jordi Vilagut