26 febr. El “Timo” dels Ous Ferrats

Consumir productes de quilòmetres zero és una forma de contribuir a la sostenibilitat, encara que no sempre el que pot semblar sostenible, és bo o, realment, ho és de sostenible. 

Massa sovint i a les grans superfícies sobretot encara que ningú no n’està lliure de culpa, ens venen taronges de València procedents del Marroc, o els pagesos a peu de les carreteres de pujada al Pirineu, tenen rovellons que lluny d’estar collits a aquella contrada, venen del Cauques via Mercabarna. 

El quilòmetre zero, el del zero absolut, en el consum no existeix, ningú no va a beure aigua a la font i no massa gent la consumeix de l’aixeta de casa com li arriba per la canonada, però hom pot aproximar-s’hi en alguns productes. 

Sobte també l’expansió del quilòmetre zero a la hostaleria que més bé practica allò de vingui vostè de ben lluny que li donaren un producte criat aquí mateix i menys encara en els menjars típics que tenen un èxit desbordant.

Les calçotades són de Valls i les comarques del Camp, però ara, a part d’un restaurant a Madrid especialitzat, hi ha calçotades a qualsevol poblet de Catalunya; el xató, el trinxat, els caragols, la ratafia o els pèsols amb sèpia, que tenen les seves comarques típiques, com d’altres plats també han passat la ratlla d’origen i no diguem els suquets de peix o les sarsueles i paelles marineres que t’ofereixen a qualsevol restaurant d’una vall muntanyenca. 

Això de la globalització sempre porta maldecaps, la pizza, el kebah, el sushi, l’empanada, el xurrasco, les arepes com tants altres són la cadena que va seguir a les innocents salsitxes de Frankfurt de fa més de mig segle: primer et sembla un menjar original, desprès acabes avorrint-ho i al cap d’uns anys, viatges al país d’origen i si no et passa com els guiris quan venen aquí, que els hi donen paella que no es paella, si et donen el producte genuí, te n’adones que el que et venen aquí respecte a l’original, s’assemblen tant com un ou a una castanya. 

Les marques falsificades han existit sempre, el gat per llebre ja el donaven els mercaders grecs foceus massaliotes i els fenicis quan van arribar a les nostres costes el segle VIII abans de Crist. Malgrat que els negocis es basen en la confiança, el comprar i el vendre es propici a la picaresca de fer creure que vens una cosa més bona que la del preu que en demanes i, per part del comprador, enorgullir-se dels avantatges que ha obtingut. 

Malgrat que la policia i l’administració ens parlen de constants èxits en el la lluita contra el frau, allà on se’n surt més trasquilat és a l’alimentació perquè passa més imperceptible i des de la modesta paradeta al mercat a la botiga de gourmet “delicatessen”, passant per ecos i dietètics, són un joc de disbarats.

Al graó més alt es dona en els sofisticats restaurants d’autor, aquest que segons diu Josep Lladonosa, “s’han carregat la cuina”, els estel·lars llorejats, de mestres experimentadors de l’alta cuina, on un ou ferrat pot assolir preus astronòmics, però això si, dient-li a la carta: Gàmeta unicel·lular d’au de corral de pagès, en edat fèrtil, al foc lent de llenya de roure, sobre extracte en ebullició de fruit d’olivera centenària mediterrània, amb tocs finals de brises marines sòlides… i pel producte, pagues, com en els telegrames d’abans, per paraules i ho trobes bé de preu, perquè al cap i a la fi, un parell d’ous ferrats són un caprici celestial, encara que el corral de la gallina estigui a cent quilòmetres.    

El que deia Enrique Jardiel Poncela de la medicina, que era l’art d’enviar gent al sepulcre utilitzant paraules gregues, avui podem dir de certs restaurants, que és més densa i inintel·ligible la descripció de la carta, que la vianda que hi ha al plat.   

per Joan Pallarès-Personat