25 febr. Els carrers seran sempre nostres?
Ja fa dies que la prolongació del carrer Josep Estivill està enllestida. Si més no, veig que la calçada està enquitranada, la senyalització horitzontal pintada, les voreres perfectament acabades (algun dia convindrà parlar de com al nostre barri, i a l’Estat en general gaudim possiblement de voreres premium gràcies a què un president del govern espanyol que es negava a fer servir la paraula “crisi” va decidir ruixar de milions el sector de la construcció perquè els nostres carrers fossin l’enveja dels nostres veïns europeus, en comptes d’apostar per una inversió en tecnologia que ens hauria anat segurament millor per sortir de la crisi que no pas reincidir en l’abandonament permanent al turisme, de baix cost, per suposat).
Tanmateix, també fa dies, i fins i tot setmanes, que l’espai està vedat al trànsit. No només de cotxes, sinó també de vianants. Podria ser comprensible que la via mantingués tallada al trànsit rodat, mentre s’acaba de condicionar la sortida cap al carrer Gran o es culminessin alguns detalls que a mi se m’escapen. Però el que em sembla del tot absurd, i fins i tot indignant, és que havent acabat les obres els sagrerencs haguem de continuar fent una volta inútil (repeteixo: inútil) poden escurçar el camí per la nova obertura, quan no s’hi endevina cap tipus de risc per a la integritat dels qui podríem passar-hi. Sincerament, detecto més perill circular pel costat d’aquestes tanques metàl·liques que instal·len suposadament per protegir-nos de qualsevol contingència derivada de les obres, la fragilitat de les quals sí que les torna susceptibles de caure en un determinat moment sobre qualsevol persona que hi passi pel costat.
Plaça de pàrquing a mida
Veient el panorama, a un, que malgrat tots els intents de domesticar-nos manté un esperit rebel, li aflora un desig enorme d’aixecar aquelles permeables tanques i endinsar-se en el nou espai, tot reptant les autoritats (com habitualment absents) a què em cridin l’atenció. Al cap i a la fi, a diari veig com un dels operaris públics que aixequen carrers estaciona impunement el seu vehicle on li escau, en una plaça que des de fa mesos s’ha fet seva i que és el resultat d’haver deliberadament condicionat el perímetre de la tanca per encabir-hi el seu cotxe… tot reduint a la mínima expressió el pas habilitat per als vianants. Tot això, no cal dir-ho, amb l’anuència de la guàrdia urbana, un cos que es mou poc, per no dir gens, del cotxe i que, si s’escau, l’estaciona sobre la vorera, en contra sentit, per “controlar”, còmodament asseguts… el seu mòbil.
Tinc la sospita que la prolongació del carrer Estivill quedarà definitivament oberta quan l’autoritat política de torn es deixi caure pel barri per fer-se la foto de la inauguració oficial. Això és el que compta per als nostres representants, que creuen que els carrers són seus i només ells poden donar el tret de sortida per fer ús d’uns equipaments sufragats amb diners públics.
Beneït PP
Caldrà esperar a veure quan decideixen treure el cap per La Sagrera i tallar la cinta corresponent. Probablement caldrà buscar en l’agenda un moment que sigui tan oportú com la batalla sorgida al PP del país veí i que va aconseguir eclipsar la ratificació de la condició d’investigada que pesa sobre l’alcaldessa, la mateixa que havia suggerit, per als altres és clar, que en circumstàncies com aquestes seria desitjable abandonar el càrrec.
Darrerament la dreta sempre se li posa la cara, ves per on.
Així les coses, i com a digne homenatge a aquesta surrealista legislatura municipal en la qual el gènere ha tingut un protagonisme destacat en gosar plantar cara a les tradicionals normes lingüístiques, i on la franquesa d’un personatge va condicionar inesperadament els pactes de govern, em permeto suggerir que aquest tram que desemboca al carrer Gran adopti una denominació singular i inclusiva. I quin nom podria escaure-li millor que Josep Estivalls…
Jordi Vilagut