01 ag. Els grans viatges a les misèries
Hi ha qui va sovint a Bora Bora, però en canvi d’aquí a la vora no coneix res. La fal·lera de viatjar és una moda moderna, abans, ni el mateix Marco Polo, ni en Tofol Colom ni ningú no emprenia un viatge sense una raó concreta i necessaria, avui en canvi es viatja per viatjar, encara que no vagis enlloc.
Al segle XXI fins el més humil mileurista de qualsevol empresa en crisi, quan torna de vacances pot martiritzar al personal amb fotografies de jungles exòtiques, creuers de pel·lícula, gratacels de vidre o cims de vuit mil metres; avui la globalització fa la llunyania remota tant accessible que a la terra ja no resten destinacions que imprimeixin status i categoria al viatger.
Avui, fins i tot desafiant la pandèmia, a ningú no sorprèn que en un viatge de fi de curs, uns marrecs de segon de ESO se’n vagin a dos mil quilòmetres o fins i tot a un altre continent; ningú no s’espanta de res i fins el típic pastor de cabres, colrat de sol i aire, penja la barretina, deixa el ramat al suplent, i se’n va a fer quinze dies de vacances al Carib.
Des de les acaballes del segle XXè no hi ha vergonya més gran que no viatjar per vacances, que no anar enlloc. El rebuig social al qui no explica ni que ha anat dos dies a Cambrils o a la caseta de Vacarisses, és total. Mirades de befa, mormolaments de desgraciat en veu baixa, algun adjectiu pejoratiu, avui qui no viatge és un estigmatitzat.
Al principi la gent anava a la caseta del camp, uns dies a la Vall d’Aran i els viatges triomfants ja eren a Mallorca o a les Canàries, desprès van començar les capitals europees, Egipte, el Carib, el mateix però al seu nivell passava a tot el món; ara ja no, ara només és signe de classe el viatjar a llocs que no venen marcats al mapa.
En pocs dies de diferència, sengles milionaris excèntrics han fet un viatge llampec a l’espai, o sigui allà a dalt, fora de orbita, bé a un cost també desorbitat, que potser ells poden pagar amb la riquesa acumulada, però del cost mediambiental també n’hauríem de passar comptes.
Tot arribarà, però doncs que encara anar a la Lluna no es massa fàcil, els que estan acostumats a estar damunt de tot, encara volen anar més amunt viatjant i després tenen la barra de dir-nos com de bonica és la Terra des d’allà a dalt, ells ho diuen perquè a la vida tot ho han vist des de molt a munt; si viatgessin per la Terra, a poca distancia de casa seva, veurien la realitat del Planeta Blau: la misèria, la fam, la manca de recursos de milers de milions de sers humans que viuen i moren al mateix lloc, o dels que buscant un món millor viatgen, però per necessitat, topant amb mil obstacles només per poder tenir feina per a comprar un tros de pa o beure aigua de l’aixeta.
Joan Pallarès-Personat