09 gen. Els Gurús

Gurú és una paraula que ve del sànscrit, la podem traduir com a professor, mestre en el sentit espiritual, o literalment com “el que dissolt les tenebres”. La gent assenyada fa servir el mot gurú com a sinònim de savi il·luminat, set ciències i salvador de la humanitat desorientada.

De gurús en tenim de totes les edats, classes socials, nivells d’estudis, oficis i branques: des del futbol a la política, passant per la ciència, les lletres, l’alimentació, la religió, l’art, la informàtica, la sanitat, el reciclatge… tots es caracteritzen per ser els darrers i únics garants d’un món extraviat, guardians del darrer camí de la salvació que profetitzen messiànics.

Molts gurús, per massa joves, per la seva poca formació, passen inadvertits, els hi manca experiència, en canvi a partir de certa edat i si hi ha una formació acadèmica o un currículum real o inflat, una professió lliberal o un status més o menys dominant en una qualsevol activitat, llavors els gurús s’inflen i es fan notar, enlloc d’opinar pontifiquen, reaccionen de mala manera quan algú gossa contradir els seus arguments (llegiu ridiculeses), no en va Unamuno deia clarament que un pedant és un estúpid adulterat pels estudis.

Els gurús miren amb misericòrdia a la resta de la humanitat, estan segurs que els sers humans no es mereixen ser salvats, som ramat, però ells són uns elegits, víctimes d’alts designis, abnegats en la seva missió que els mortals ni entenen, ni tenen la capacitat per comprendre i que només ells redimiran.

Els gurús són feliços quan tenen una clientela, una secta, el grupuscle que els segueix, uns adeptes que sovint són també gurús consolidats, o aprenents de gurú, que es retroalimenten gremialment i, tots plegats, impulsen una cursa desenfrenada a veure qui la diu o la fa més grossa, una competició grotesca camí d’enlloc però sempre fanatitzada fins al punt de ser capaços d’ofegar-se individualment o col·lectiva, sense demanar auxili, tot per no haver d’admetre públicament que no sabien nedar.

No, no són fruit de la pandèmia, que també, els gurús existien abans que el virus i sobreviuran a aquest i a molts altres virus. Posseïdors de la única veritat, molts els consideren una mena de boigs inofensius, però no és així quan defensen els seus arguments manipulant els drets fonamentals que, deliberadament, ignoren que són els drets i els deures universals i per a tothom, en nom del seu dret a la llibertat, arraconen la dels altres.

El drama esdevé –i  passa sovint– quan un d’aquests gurús té prou art per aprofitar buits i mancances i a través d’una empresa, plataforma, partit o associació,arribar a ocupar càrrecs de direcció o inclús electes: la societat llavors sol pagar-ho molt car, la història n’està plena d’exemples.

Joan Pallarès-Personat