19 jul. Em presento

Em presento, em dic… bé és el menys important.
Soc una persona insignificant, com gairebé tots nosaltres, que visc en un edifici d’una gran ciutat que tampoc no mereix ser nomenada. Una de tantes.
L’edifici està format per cinc pisos. A cada replà hi ha tres portes. I a l’interior de cada porta una vida o diverses que viuen el dia a dia com poden o com mal els deixen.
Jo visc al tercer, en concret a la porta primera.
Al meu replà tinc uns veïns amb els quals no m’emporto ni bé ni malament.
Sincerament gairebé ni ens parlem. Al matí quan ens adrecem a la feina, compartim unes mínimes paraules, que la majoria de vegades tenen a veure amb el temps o altres collonades sense el mínim interès.
A la resta de pisos, sincerament, gairebé ni conec les persones que hi habiten.
Sé que molts són molestos, que es passen gairebé tot el dia cridant i llençant-se insults entre ells.
No us he comentat que és un edifici de mala mort l’estat de conservació del qual és força ruïnós.
Jo visc de lloguer, i soc aquí perquè el preu del mateix és força baix i s’ajusta a la misèria de sou que cobro.
Tinc una feina de merda de repartidor. El meu horari és nocturn i pel dia intento dormir. Cosa que en aquest edifici és gairebé impossible.
Gairebé tots estem de lloguer. La majoria pel que jo sé, malviu amb feines fins i tot pitjors que el meu i en el seu temps lliure es dediquen a oblidar la porqueria de vida que porten per mitjà de les drogues i l’alcohol.
Qui paga l’ànec de tot això soc jo. Senzillament, porto sense poder dormir més de set dies.
No sé ni com em tinc dret. Hi ha moments en què la meva ment em juga males passades i em venen al capdavant idees terribles que lògicament ignoro pel meu bé.

Unes idees que em fan por i de les quals prefereixo ni parlar-ne, ja que només que hi penso em poso a tremolar.
Cada matí quan surto a treballar, em trobo de tot mentre em dirigeixo a la porta de sortida de l’edifici. Condons usats, xeringues, sang, en resum, un fàstic.
Seré sincer. M’he plantejat moltes vegades canviar de casa i anar-ne a una altra, encara que sigui una mica més decent. Però sincerament, m’és impossible amb la merda de sou que tinc. Em dona per pagar això i poca cosa més. De vegades em costa suors arribar a final de mes.
Aquesta nit ha estat una en què he dormit més malament. He tingut un munt de somnis terribles que no m’han deixat enganxar l’ull.
He dormit més o menys unes dues hores. M’ha costat un ou aixecar-me per anar a treballar i… Cony ara sona la porta. A hores d’ara!, és estrany. A veure qui cony és. En obrir la porta em trobo amb un canó de pistola apuntant-me al cap ia un policia dient-me:
– Ni es doni passi moure un sol puto dit capoll. A terra.
Darrere seu hi havia més o menys uns cinc policies més amb escopetes i pistoles apuntant-me.
– Estira’t a terra amb les mans enrere. Ni un moviment o et vol el puta cap, tarat de merda.
Jo no sabia de què anava la cosa. Així que el vaig obeir sense dir ni piu. Em van posar unes esposes i em van aixecar.
Tot seguit van entrar a casa meva la resta de policies i sento que parlaven entre ells.
– Confirmat. La casa és plena de sang amb membres humans escampats per tot arreu. Hi ha mans, caps, troncs, en fi, un festival gore en tota regla.
Jo pregunti sense entendre res que havia passat.
– Què ha passat carallot? Que t’has carregat el solet a totes les persones de l’edifici. A totes… dones nenes, animals de companyia. A tots.
Un dels policies comenta al seu superior:
– Les parets de la casa estan totes pintades amb la paraula FART escrites amb sang.

N’hi ha centenars.
Jo no sabia què dir. Així que vaig preferir quedar-me callat.
Un dels policies va rebre una notificació, i se’ls comento al endemà:
– El seu nom és Carlos López. Té antecedents per assassinat, i va estar ingressat en un psiquiàtric diversos anys. Li van diagnosticar doble personalitat.
Se’l considera molt perillós, però per un error burocràtic va ser posat en llibertat.
Això és el que han aconseguit aquests fills de puta.
– Emporteu-vos a aquest munt de merda. Treguin-ho de la meva vista.
Jo seguia sense saber de què parlaven, però bé… en el fons gaudeixi carregant-me’ls a tots.

L’altre marieta no ho hauria fet mai; no obstant això, per sort per a ell, jo tinc el doble de collons que ell, he fet el que calia haver fet fa molt de temps.
Netejar aquest edifici d’escòria i escombraries humanes. Ara a descansar el psiquiàtric. Allí s’hi està de puta mare. Que es fotin tots, i para de queixar-te tros de merda, calla d’una puta vegada… calla, callaaa!!!.

Anna Casanovas Català