08 juny En qualsevol guerra la primera víctima és la veritat.
“En qualsevol guerra la primera víctima és la veritat”, aquesta frase atribuïda al senador nord-americà Hiram Johnson la va pronunciar el 1917 quan es va oposar a què el seu país, fins llavors no-bel·ligerant, s’incorporés al conflicte en el darrer any i mig de la I Guerra Mundial.
No hi ha control fiscal, sanitari, de qualitat, d’ètica, ni de cap mena que en el dia a dia ens protegeixi i ens garanteixi que la informació que consumin tingui un mínim de veracitat i no estigui manipulada, ni contingui additius il·legítims que ens intoxiquin, com sí que existeix per als productes legals que adquirim al mercat.
A un pagès se li exigeix que els plaguicides, adobs o productes fitosanitaris siguin homologats i no tòxics; el peix o la carn que arriben al consumidor estan controlats, no diguem les medicines que primer han de ser experimentades i aprovades en un procés rigorós, fins als vehicles passen regularment controls, en canvi, qualsevol informació pot ser difosa impunement, sense cap límit ni comprovació i tampoc cap responsabilitat per qui la redacta o qui la difon, més enllà d’hipotètiques intromissions a l’honor personal que rarament arriben als tribunals i si ho fan, solen quedar en no res.
Avui tota la informació que rebem, fins a la més insignificant, l’hem de posar en quarantena, a més el nostre cervell no ha evolucionat prou d’ençà que vivíem en cavernes i solem reaccionar davant de qualsevol informació de manera visceral, sense raonament ni anàlisi, amb un simple impuls de supervivència.
Dimarts matí escolto la ràdio i com cada dia, tristament un rere l’altre, informen de Gaza, d’un bombardeig contra una cua de civils famèlics que recollien l’ajuda –paraula a la qual sempre li afegeixen humanitària– que repartien i tant necessitaven. No sé quants morts deien, un bon grapat, que hi havia entre aquella pobra gent desarmada, cruelment atacada i bombardejada per sorpresa, però la notícia acabava dient que els atacants que des de la distància llençaven els projectils contra les víctimes, havien tingut tres soldats morts.
No soc neutral ni partidista, ni pacifista ni bel·ligerant, tampoc entro aquí a jutjar un conflicte on tothom pren partit i sí que respecto el dret a opinar o a posicionar-ses, la notícia –com la majoria de les notícies d’aquesta guerra– venia del cantó dels qui afirmaven haver rebut el bombardeig i si mínimament valoro la informació, veig que grinyola, que algú no diu la veritat, o almenys tota la veritat, amb tot el respecte que mereixen totes les víctimes, aquests tres soldats morts no lliguen a l’escena descrita, no són versemblants, la posició de l’artilleria mai no està a l’abast de la població civil, el fet va passar, sens dubte, però no com l’explica la notícia.
La informació, el fet, podia haver estat a l’inrevés, en aquesta guerra se’ns va parlar d’atacs de l’altra part amb nens assassinats que no existien o mil barbaritats més, i parlo de Gaza perquè ara és la guerra de moda, Ucraïna ja cansa la gent, i Karen o Birmània, el Txad, Sudan o el Front d’Alliberament d’Oromo a ningú no li diuen res.
Oromo? On deu parar aquesta terra? No serà un invent de l’articulista? A Oromo l’any passat va haver-hi més de deu mil morts, enguany en porten dos mil i des del 1973, 600.000 morts en una guerra que només existeix entre els que la pateixen, però per salut ens cal una bona dieta i és higiènic no consumir més d’una o dues guerres alhora, l’altra trentena de conflictes que hi ha en aquest moment al món, ja s’ho faran, amb un parell de guerres ja s’omplen prou bé els informatius i les pàgines dels diaris, parlar d’altres conflictes és subversiu, són ganes de buscar-li els tres peus al gat que les guerres són com el futbol, tothom és molt esportista, però si no juga el Barça no els interessa.
La veritat i la vida humana en temps de pau valen ben poc, en una guerra res, en cap guerra els bàndols els podem dividir entre els bons i els dolents, en tot cas serà entre els dolents i els pitjors i si una cosa comuna tenen els dirigents d’un conflicte és que comparteixen per igual el sadisme, el cinisme i els arguments en què es justifiquen.
Joan Pallarès-Personat