24 oct. Encara venen temps pitjors
Encara hi ha gent que diu que ens en sortirem enfortits de la pandèmia que ara sembla que rebrota per voler córrer massa, gent que diu que millorarem com a persones, i el primer que és evident és que encara no hem sortir del mal i resta molt mal de cap per davant; segon que més de 24.000 persones, només a Catalunya, han mort, i segurament altres tantes per efectes col·laterals, com la pèssima atenció que han tingut les seves patologies, milers han quedat tocats de per vida, el dol s’ha instal·lat en moltes famílies i un número incalculable li han precaritzat o han perdut la seva feina.
Els clams denunciant com s’ha vist afectada la salut mental de moltes persones no és un indicador que manifesti enfortiment ni millora moral de la societat, una col·lectivitat que absorta en discussions sobre la mascareta, la qualitat i conveniència de les vacunes, quina era la millor marca per injectar, l’horari de tancament de la restauració o aplaudir en els balcons, ha vist retallada la seva capacitat adquisitiva i bancs, elèctriques o altres serveis, han assolat el país i han abusat de tots i cadascun dels seus ciutadans, lucrant-se escandalosament a costa de l’espoli que els hi beneïa l’administració des del poder polític.
Estem al mes d’octubre i la inflació, en el que va d’aquest any, ha arribat al 4%, una xifra que a España, en el global anual, no s’havia vist des de fa tretze anys, en el 2008, i encara com un pic insòlit, que mirant enrere ens portaria a primers dels noranta, fa trenta anys per a trobar una situació semblant.
No cal ser economista ni per a saber que i qui ha causat aquesta inflació, ni les conseqüències que tindrà per a la butxaca de qualsevol, ric o pobre, que és una i universal: la pèrdua del poder adquisitiu i, per tant, de la nostra qualitat de vida, perquè si els que més tenen hauran de rebaixar alguna cosa del seu tren de vida; els que no en tenen prou per a viure, hi hauran de renunciar. A què? Doncs a menjar, o alimentar-se de coses de menor valor nutritiu, mes sanes; hauran de renunciar al lleure, la formació i la cultura, potser a determinats medicaments necessaris, a escalfar-se a l’hivern o qui sap si a l’habitatge.
Avui, econòmicament, ni el sector primari ni el secundari interessen fora de la part que representa el sector energia, que juntament amb el de serveis són la mare dels ous de tots els nostres mals. Si a un pagès se li pagués la fruita amb el mateix marge de benefici que operen els bancs o les elèctriques, el quilo de taronges a la botiga no es pagaria per sota del 50€; si el sou d’un treballador d’aquests sectors fos proporcional als marges de benefici de la seva empresa, no parlaríem de mileuristes, sinó de deumileuristes.
Tot això té un non, si voleu podeu posar-li el prefix neo al davant, semblarà més modern, però continuarà sent tant vell com en neolític, això, les condicions laborals, socials i de vida actuals, el control econòmic de la població, l’acaparament monopolitzador d’uns pocs, en el primer, en el tercer o en qualsevol món, són de les de un neoesclavisme. Neo o vell, segueix la llei de la conservació de l’energia: l’esclavitud humana ni es deroga, ni s’emancipa, ni s’ha abolit mai, només s’adapta als temps per a que els poderosos segueixin explotant als humils.
I voldria haver-ho deixat aquí, però no havia parlat de la “crisi dels subministraments”, ara ens atemoreixen en que falten xips, en que el magnesi no arriba, que no hi ha fusta i qualsevol matèria primera s’encareix a preus astronòmics, cal preocupar-se però no augurar el col·lapse universal, que el món només grinyola quan, com ara, el fan tremolar els especuladors.
Joan Pallarès-Personat