13 ag. Estius deserts

Setmanes enrere, un article en què esmentava una experiència personal de la meva infantesa generà certa polèmica en les xarxes. Se’m retreien hipotètics prejudicis per haver-me referit a unes circumstàncies de les quals havia estat testimoni directe, com és que uns companys més d’Esplai esperaven a ser recollits pels pares pel temor a travessar l’antic pont del Treball quan era fosc. Literalment vaig dir “Travessar a la dècada dels 70 el pont del Treball constituïa un repte arriscat. Especialment si eres menor, ja no diguem si eres una noia, i si, a més, era fosc. La proximitat de les barraques de La Perona, sense ànim d’estigmatitzar el personal que les habitava, convertia aquell reducte en el més perillós de la zona”.

A tot estirar se m’hauria pogut atribuir el no haver experimentat en pròpia pell algun atac. Si he de ser sincer, en vaig tenir prou amb els comentaris estesos al barri al voltant dels riscos que suposava freqüentar aquella àrea i me’n vaig procurar estar. Diria que, com a molt, vaig travessar aquell viaducte una sola vegada en la meva infantesa; i, evidentment, amb llum diürna i procurant triar un moment en què no m’acompanyés la solitud.

La sensació de perill que podies viure si eres menor d’edat

Ve a tomb tot això perquè recordo que en la meva adolescència, i estic parlant de la segona meitat dels anys 70, els estius a La Sagrera (i possiblement a molts altres barris) la delinqüència juvenil semblava accentuar-se. O, si més no, la sensació de perill que podies viure si eres menor d’edat. A diferència del que ocorre ara en què els carrers del barri són igualment concorreguts a l’hivern que a l’agost, en aquella època Barcelona es buidava, perquè bona part dels seus ciutadans marxaven de vacances, a diferència del que passa ara, quan la capital catalana (pandèmia a banda) exerceix de pol d’atracció de turistes i transforma el nostre entorn en un parc temàtic tan freqüentat que resulta difícil donar una passa sense trobar-te ningú.

Tinc present a la memòria el sentiment d’angoixa de circular pels carrers de La Sagrera, fins i tot per l’avinguda Meridiana, durant la canícula; en uns dies en què de les poques persones amb què et podies topar hi havia moltes probabilitats que et volguessin abordar per escurar-te la butxaca tot esgrimint una navalla o, si més no, fent valer la seva superioritat física. En ocasions havia estat simple intimidació, arrabassant-nos la pilota amb la que jugàvem i assajant de punxar-la si no cedíem a pretensions amb les quals només pretenien humiliar-nos. En aquestes situacions el problema acabava resolent-se quan acudíem a algun adult que passava per la zona per reclamar la seva ajuda, moment en què s’evidenciava la covardia i inconsistència d’aquells bordegassos que, incapaços d’entretenir-se en activitats sanes i creatives, només gaudien fent la vida impossible als vulnerables. Per això el seu llenguatge, sovint barroer, es limitava a l’amenaça i la coacció; talment cadells d’una organització mafiosa.

Un context reproduït?

Ignoro si aquest estiu pandèmic a La Sagrera, on els carrers probablement romanen més deserts que els dels últims anys (més enllà de la presència directa de turistes, la ciutat també és més poblada per la necessitat de gent que treballa al servei dels visitants de fora), aquella situació s’ha reproduït. Probablement no de la mateixa manera, perquè ni la canalla no viu ni juga tant al carrer (és preocupant adonar-se de qui s’ha apoderat dels parcs públics sense que ningú no hi posi remei) i perquè el nivell de sobreprotecció és tan alt que qualsevol sospita de pressió esdevé un magnificat cas de ‘bulling’. Però això ja és un altre tema. I, malauradament, no exclusiu de l’estiu…

Jordi Vilagut