27 juny Èxode i realitat
No se quanta gent ha marxat de La Sagrera aquest darrers setze mesos, però constato que durant el 2020 Barcelona ha perdut 23.383 persones empadronades, L’Hospitalet 4.384, Santa Coloma de Gramanet 1.100, Badalona 1.075, i Girona o Lleida van en la mateixa línia.
La clatellada del corona virus no només ha augmentat la mortalitat, davallant l’esperança de vida, sinó que ha produït un retorn cap la segona corona i encara molt més enllà gràcies sobretot a les tecnologies que, en casos puntuals, ben pocs per cert, permeten treballar a distància: el teletreball.
Però també cal dir-ho, anar a viure fora està de moda, hi ha snobs que passen per rurals i no ho son més que el cap de setmana o les vacances, dissimulen la realitat; altres estant censats en la segona residència per raons fiscals o econòmiques, que Hisenda és molt voraç; no és real tot és el que voldrien que ho semblés.
Tot i que el 2020 va ser un any amb més defuncions que naixements, 739 dels 947 municipis que té Catalunya, han augmentat el padró municipal gràcies a l’èxode de persones procedents del que en diuen àrea metropolitana, però que millor en diguéssim cotilla urbana. El càlcul concret de Barcelona respecte al saldo negatiu de 23.383 habitants, parla de 13.094 persones concretes que han marxat per empadronar-se a un altre municipi.
A l’altre plat de la balança, els municipis que més han pujat han estat els petits, el que un parell de famílies son un percentatge molt important en el seu cens: Bollvir amb 113 veïns, ha pujat un 30,1% el padró; altres més grans com Camprodon, Bellver de Cerdanya, La Bisbal del Penedès o Naut Aran, han superat els cent nous empadronats, amb 132, 125, 200 o 100 veïns més, cosa d’un 5% del seu cens i Montmell amb 139, ha representat un 8,8%.
No ens deixem enlluernar, si extrapolem aquestes dades amb les que facilita el departament de salut, on si separà naixements i defuncions de la resta, veiem que cap d’aquest creixement, excepte Naut Aran, es correspon amb el de les targes sanitàries on tot i que 698 municipis han augmentat, els percentatges no és corresponen als del padró, tal passa també en les poblacions segones residències de la costa, unes altres beneficiades dels trasllats.
Els neo rurals no són nous, fa molts anys que existeixen, però aquest retorn a la ruralia gràcies al teletreball no se li pot aplicar aquest nom. Es parla de reequilibri territorial quan no se si com a molt podem parlar de tendència demogràfica, perquè els qui marxen a poblacions petites no ho fan ni per a munyir vaques, pasturar cabres o plantar tomaqueres, no treballaran el bosc ni tindran ruscs d’abelles: van a fer i a viure segons el model que han viscut a la ciutat i els que aguantin, és més probable que facin canviar la vida del poble que no canviïn la seva supeditats com estan al món urbà.
Poblets tranquils s’impregnaran de la presa del rellotge, la feina que s’ha d’acabar per tal data, els objectius que s’han d’assolir a final de mes, la facturació, les grans superfícies comarcals seran preferides a les botigues locals, la gatzara urbana, l’abús del vehicle, l’individualisme… alguns dels que han estat rebuts amb esperança no passaran la prova del nou del nouvingut amb aires de suficiència, per això potser a aquesta dèria migratòria no cal donar-li nom perquè serà una efervescència en una immensa majoria de casos i molts dels que resistiran, ho faran resignats per haver cremat les naus.
La cultura i la civilització es va desenvolupar a les grans ciutats, el progrés és urbà. Les polis gregues, les urbs romanes, els burgs medievals; l’urbanisme modern té moltes contradiccions, a vegades té manifestacions monstruoses, però no hi ha res per a inventar, dels inconvenients de la vida en un poble petit i aïllat en tindríem per fer un altra article, ara per ara que marxi qui vulgui i pugui, però jo em quedo a La Sagrera.
Joan Pallarès-Personat