28 jul. Falsa bandera
Que la història es repeteix, no hi ha dubte, els espies i els infiltrats existien en temps dels romans; entre els segles XVIII i XIX, Joseph Fouché, a França, va ser cap de policia i ministre de l’interior en la Revolució Francesa, el Directori, les dues etapes napoleòniques i les dues regnant Lluís XVIII, insuperable.
Un explosió al vaixell Maine va justificar l’intervenció yankee a Cuba, l’incendi del Reichstag la persecució dels comunistes pels nazis; Beria i Stalin van ser únics inventant-se processos judicials falsos, les purgues, assassinant innocents simplement per antipaties, la Revolució Cultura de Mao, altre tant.
L’anomenada guerra freda va causar grans arbitrarietats, tot el segle XX s’ha farcit d’històries d’espionatge i un heroi de ficció, James Bond és un dels personatges més conegut arreu del món.
Al Reino espanyol el terrorisme d’estat i els salva pàtries han estat sempre molt actius, però sense el perfum dels espies anglesos o els mitjans americans; aquí des del GAL (poca broma quan parlem de terrorisme) fins a la “Policia Patriòtica”, passant pels infiltrats i infiltrades amb dret de cuixa dels darrers temps, tots tenen un ferum més ranci, regust de xistorra i calimotxo, amb personatges com Amedo, Villarejo o els darrers matussers infiltrats.
Hem vist també intents desesperats des de les clavegueres de gastar diners en tecnologia punta israelita o a ministres messies amenaçar banquers andorrans, però el que encara no havien vist fins avui era partits polítics legals i de llarga trajectòria, organitzar-se auto agressions amb falsa bandera.
Caim va matar a Abel, Vázquez Montalbán va escriure la novel·la “Asesinato en el Comité Central”, però en temo que el detectiu Pepe Carvalho acabaria boig amb tants cartells i ninots penjats, Judes negociaria amb els apòstols i no amb el del Sanedrí, i al final, quan Pons Pilat se’n volia rentar les mans, un militant de base de la comarca de Galilea li hauria pispat el sabó.
Estupefactes anem coneixent coses de partits de govern, homes i dones que llauren el futur patri, amb coses que no podíem ni imaginar. Qui ho havia de dir que teníem conspiradors que menjaven pa amb tomàquet i bevien ratafia?
Ens pensaven que a les reunions de les altes instàncies era on es prenien les decisions estratègiques més importants i resulta que a aquella cuina de grans chefs, enlloc de guisar la salsa i fer el sofregit de la sobirania, el país és en mans d’una colla de frega plats que en prou feines saben fregir uns bunyols.
Per Joan Pallarès-Personat.