23 des. Fe no és esperar
El passat 19 de desembre, a La Torre de La Sagrera es presentà el llibre commemoratiu del 50è aniversari de l’Associació de Veïns. La sala s’omplí de gom a gom per obtenir un exemplar d’aquest document i per sentir els testimonis d’algunes de les persones que han escrit la Història del barri en el darrer mig segle. Estic convençut que si mossèn Salvador Torres hagués pogut assistir-hi, no hauria faltat a la cita, inquiet com ell sempre s’havia mostrat amb qualsevol iniciativa que s’esdevenia a La Sagrera, involucrant-se amb el veïnat de la mateixa manera que havia fet a Vilafranca del Penedès, al Camerún, a Cornellà de Llobregat o a l’entorn de la parròquia de Sant Paulí de Nola, al Besòs.
L’acte, força emotiu, no va decebre; i en especial evidencià quanta gent ha exhibit un alt grau de compromís amb La Sagrera, contribuint a transformar aquest espai que ens ha correspost compartir tot mirant de fer-lo millor, per a nosaltres mateixos i, sobretot, per als qui vindran. S’hi abocaren tants records de lluita veïnal aquell vespre, en què es recordaren els carrers despullats d’asfalt cinc dècades enrere, quan no hi havia problemes d’aparcament perquè gairebé ni cotxes no hi havia. També, com al llibre, es feu repàs de les reivindicacions, abundants i constants, que aconseguiren que d’aquells excepcionals Jardins d’Elx que es revelaven com l’únic alvèol verd del barri es passés a disposar d’un parc com el de la Pegaso o que la mateixa plaça de les rates adquirís dignitat i no només adoptés un nom més lloable sinó, també, que es convertís en un punt més agradable per al barri. Mossèn Josep Jordi també va participar en moltes d’aquelles lluites veïnals, perquè en la seva estada a La Sagrera es caracteritzà per fer costat als anhels de la gent del barri, com em consta continua fent a Barberà del Vallès. Ell també hi hauria estat d’haver sabut de la convocatòria; n’estic convençut.
Una Associació jove i amb empenta
Dels parlaments en vaig extreure la sensació que tota contribució que jo mateix hagi pogut fer al barri queda en menuda anècdota davant la ingent i despresa feina duta a terme per algunes de les persones que han invertit gairebé la vida sencera al barri. Es va subratllar la joventut de la majoria dels qui, en els seus inicis, formaven part de l’Associació de Veïns, la qual cosa permeté a l’entitat l’impuls obtingut i que l’empenyé a assolir les victòries que, com a barri, ens hem de felicitar d’haver aconseguit. No va ser un acte nostàlgic, però si fèiem una ullada a la sala constatàvem que l’aforament era cobert per un determinat perfil d’edat; i més d’un es devia tornar a preguntar si hi ha relleu generacional. El mateix relleu que, mig segle enrere, sí es produïa a l’església del nostre barri, possiblement l’edifici arquitectònic que dóna més entitat a La Sagrera. Mossèn Pep Soler, malauradament traspassat ara farà tres anys, n’és un exemple i ell també hauria assistit amb molt de gust a aquest homenatge, en forma de llibre, als sagrerencs que han lluitat per fer un barri millor.
Mig segle enrere La Sagrera clamava pels equipaments que no tenia. Un veïnat inquiet demostrava molt neguit i moltes idees però gaudia de pocs més recursos més enllà de les pròpies mans. Tant és així que la seu de l’Associació de Veïns s’ubicava inicialment a un domicili particular: el del llavors president i ara president d’honor. Fins a ocupar l’actual seu, justament al mateix punt de trobada on es va presentar aquest imprescindible llibre (compreu-lo, llegiu-lo i apreneu-ne; i, si em permeteu, per deu euros que costa ja teniu més d’un regal de Nadal, coi!), l’Associació visqué un periple que el portà a ocupar diferents llocs. Un dels que recordo amb més estima foren els “entranyables” barracons del capdamunt del carrer Portugal, a tocar amb el llavors flamant Torroella de Montgrí. Tanmateix, també la parròquia de Crist Rei esdevingué seu provisional de l’entitat en la seva primera etapa. El llavors rector, mossèn Oriol, un home que unia un gran enteniment amb una clara vocació de servei al barri, oferí els locals parroquials per celebrar-hi les reunions veïnals. No tinc cap ombra de dubte que ell hauria estat present en aquest acte del llibre del cinquantenari.
Ni hi era ni se l’esperava
Per suposat, la presentació d’aquest admirable document va servir no solament per fer una mirada al passat sinó també al present i al futur. Malgrat que les obres del tren d’alta velocitat han esdevingut de manera no desitjada una llarga i desesperant història, l’estació i la seva urbanització s’erigeixen en el gran projecte de futur per a La Sagrera que, tal vegada, podrà recollir el llibre del centenari de l’Associació de Veïns. Potser per això la cançó escollida per rematar musicalment aquesta vetllada i il·lustrar una selecció d’imatges que feren un repàs a 50 anys d’història del barri fou “Fe no és esperar” (nom amb què es coneix popularment el tema d’en Lluís Llach “Cal que neixin flors a cada instant”). I si hem de parlar de fe, cal dir que l’actual mossèn ni hi era ni se l’esperava. A La Sagrera han canviat moltes coses. I, si us he de ser franc, confesso que no totes m’agraden.
Aprofito per desitjar, en nom de tot l’equip de La Sagrerina, un molt bon Nadal a tothom i que el 2023 sigui un any en què el nostre barri continuï comptant amb gent compromesa disposada a transformar-lo i, sobretot, a millorar-lo.