22 nov. Foc, crítica i nous diables: el correfoc de la Sagrera en imatges

El correfoc és un dels moments més esperats de la Festa Major. Però darrere del foc, les espurnes i el ritme dels tabals hi ha molt més: cultura popular, companyonia, relleu generacional i també una bona dosi de crítica veïnal.

Enguany, la Colla de Dracs, Diables i Gegants de la Sagrera, acompanyada de la Colla de Diables de Sant Antoni, va tornar a omplir els carrers de foc i gresca. Una jornada que va tenir en els versots i el bateig dels nous diables dos dels moments més destacats.

Els versots: els pecats capitals passen comptes amb el barri

Amb Llucifer, la Diablessa i els set pecats capitals, els versots van posar sobre la taula, amb ironia, sàtira i molta mala llet, algunes de les reivindicacions que fa temps que ressonen a la Sagrera.

L’Enveja va reclamar una sanitat pública amb més recursos i va recordar els deu anys de l’Institut Escola 30 Passos en barracons:

«Als Trenta Passos, deu anys
fent classe entre barracons;
jo vull places i escola digna,
no més excuses ni reunions!»

També va denunciar la pols de les obres del carrer Gran i la presència d’amiant, la manca d’arbres i espais verds i l’ascensor avariat de la Torre de la Sagrera. I va acabar recordant que els equipaments públics no són cap privilegi:

«No són luxes, collons, són drets,
i jo també els vull!»

L’Avarícia va posar el focus en l’habitatge i en la transformació urbanística del barri, amb referències a les barraques de les vies, la memòria de la Perona i la manca d’alternatives habitacionals:

«No vull resoldre la pobresa:
la vull fora del veïnat!»

Però també va trobar resposta en l’organització veïnal i en la feina del Sindicat de Llogateres:

«Jo us vull sols i amb molta por…
no em feu un barri organitzat!»

La Supèrbia va carregar contra les contradiccions de la gestió de la ciutat. Va contraposar les dificultats que troben les colles de cultura popular per estacionar els seus camions amb les facilitats que es donen a grans esdeveniments com la Fórmula 1 o el Tour de França:

«Camions de diables i gegants?
No hi ha lloc per aparcar!
Però si arriba el Tour de França,
mitja ciutat puc reservar!»

També va ironitzar sobre les inauguracions i els anuncis institucionals mentre continuen pendents els entorns de la futura estació de la Sagrera i el parc lineal. La recuperació de l’antiga estació de mercaderies com a equipament, la rehabilitació de La Barraca i la restauració de la Torre del Fang van completar les reivindicacions.

La Luxúria, amb el seu particular llenguatge provocador, va fer referència a l’espera de l’Espai 30, la reforma del Mercat de Felip II i el retard de la piscina del nou CEM:

«La piscina, a mig agost:
us he fet suar de valent!
Abans de deixar-vos mullar,
m’agrada escalfar la gent!»

La Peresa va dedicar els seus versots als vehicles que no es retiren del recorregut del correfoc, malgrat els avisos, i als problemes que això ocasiona a les colles:

«Cartells per tot el recorregut,
“No aparcar”, ben remarcat;
però el cotxe no l’has mogut:
sota el cartell, estàs ben retratat!»

La Gola va reclamar més pólvora i menys retallades en les detonacions, mentre que la Ira va denunciar el racisme, els discursos d’odi i les actituds que volen silenciar les dones. També va reivindicar la cultura catalana com un espai obert a tothom:

«Fem cultura catalana
amb qui s’hi vulgui sumar;
si us sobra gent per ser de fora,
sou vosaltres qui podeu marxar!»

Els versots també van reservar un espai per a la memòria i els reconeixements. Llucifer va recordar els quaranta anys del Parc de la Pegaso, fruit de la lluita obrera i veïnal, i va tenir paraules per a T’acompanyem, distingit amb la Creu de Sant Jordi, i per a Isidre, vinculat a l’Institut Joan Fuster i pregoner d’enguany. El Correllengua i el ball de gegantes van servir per reivindicar la llengua i la cultura catalana als carrers:

«Aquí la cultura és de tothom,
i no ens la prendrà ningú més!»

El bateig dels nous diables

Un altre dels moments més especials va ser el bateig de foc dels nous membres de la colla. Primer van ser els més petits i, després, els joves que feien el pas de la colla infantil a l’adulta i les noves incorporacions.

En rotllana, envoltats pels companys i amb les forques enlaire, van rebre el seu bateig entre foc i tabals. Un ritual que simbolitza molt més que entrar a formar part d’una colla: és compartir una tradició, fer pinya i assumir el compromís de mantenir-la viva.

La Diablessa va donar la benvinguda a aquesta nova fornada recordant que alguns han crescut entre diablons i d’altres tot just s’incorporen ara. Tots, però, comparteixen el mateix moment d’iniciació:

«Però el foc no és cap joguina,
ni la forca una decoració,
ser diable és fer pinya,
és cultura i és tradició!»

La colla, que ja supera el centenar de membres, continua creixent i assegurant el relleu generacional. Perquè la cultura popular no es manté sola: necessita persones que s’hi impliquin, que aprenguin, que comparteixin i que transmetin allò que han rebut.

Una fotografia que ens ha fet tornar a sentir el correfoc

Entre les imatges que ens ha fet arribar el fotògraf Víctor Argilés n’hi ha una que ens va captivar especialment. Quan ens la va ensenyar, ens va dir: «Aquesta em sembla meravellosa». S’hi veuen dos diables que es donen la mà mentre ballen sota les espurnes. I sí, ho és: hi veiem l’alegria, la companyonia i aquella bogeria tan nostra de ballar sota el foc.

Recordem haver portat companys de pis d’altres països a veure un correfoc i veure com descobrien aquesta tradició catalana. Al·lucinaven amb aquella manera de viure la festa, de ballar sota les espurnes i deixar-se portar pel ritme dels tabals.

I aquesta alegria s’encomana. Durant el correfoc també vam veure una noia que, emocionada, es va animar a entrar sota les espurnes en màniga curta, però en va sortir ben aviat amb un expressiu «Ufff, això crema!». Perquè les espurnes són ben reals i qui hi participa sap que cal anar preparat, amb roba vella i el cap ben cobert.

Foc, tabals, crítica, tradició i noves generacions. Això també són els diables: una cultura viva que continua creixent i fent barri.

Cristina Raso Boluda

Fotografies: Víctor Argilés

 

No t'ho guardis només per a tu!


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies