18 febr. Fora de lloc
Si hi ha quelcom que m’emprenyi especialment és comprovar que, havent habilitat uns recursos específicament destinats a una funció, no aconsegueixen el funcionament adequat. En especial recursos que costen una pasta que va a càrrec de l’erari públic, que paguem entre tots (entre tots els passerells que no ens sabem espolsar els impostos), i que estan orientats a col·lectius molt específics entre els quals no m’hi compto.
Als últims anys, per exemple, hem vist com s’habilitaven cendrers en papereres, carrils bici, zones destinades a gossos, contenidors per a uns determinats residus, un dia setmanal per a la recollida de trastos, una deixalleria mòbil… i la realitat paisatgística que trobem a La Sagrera, i per extensió a la resta de barris, és que el terra dels carrers és ple de burilles, les bicicletes (i patinets) envaeixen les voreres sense miraments, cada dos per tres corres el risc de trepitjar una merda (ja sigui per no haver-la recollit o perquè l’amo s’ha limitat a retirar el més sòlid que ha pogut perquè portar una ampolla d’aigua es veu que és massa sacrificat), les papereres ocupades, per sistema, per bosses d’escombraries generades per ganduls egoistes, els contenidors envoltats de mobles o sanitaris vells fins i tot l’endemà d’haver passat la brigada corresponent a retirar el que els veïns més cívics han deixat al vespre a la façana… I així un dia i un altre; i una setmana i una altra; i un mes i un altre.
Si calles, atorgues
Evidentment, les responsabilitats van repartides. En primer lloc, les mateixes persones que demostren un nul civisme i que, amb la seva actitud, menystenen els seus veïns. De l’altra, però, els qui callen. No es tracta de fer de policia i denunciar tot bitxo vivent, però sí que davant d’una flagrant infracció com les descrites crec que seria una mostra de societat avançada que fóssim capaços de fer veure a aquests individus que no viuen sols i que aquell entorn no els pertany en exclusiva; i que es plantegin si és lícit que, el que no fan a casa seva, ho facin a aquesta casa de tots que és la nostra ciutat o el nostre barri.
Per suposat, la responsabilitat també recau en les autoritats en qui hem delegat la nostra representació. D’una banda perquè no esperem que incrementin de manera indefinida la dotació per a la neteja, sinó que el que busquem és efectivitat (que els carrers estiguin nets) i, sobretot, eficiència (amb el mínim cost possible, per molt que segur que a la Casa Gran continuen havent-hi persones interessades a gestionar el volum màxim de pressupost per allò de què sempre hi ha alguna cosa que s’escapa i que va a parar a la seva butxaca, ves per on). De l’altra, perquè esperem que els recursos que es dediquen siguin raonats i raonables. No té lògica, per exemple, que a la parada d’autobús de l’avinguda Meridiana, just al davant del carrer Hondures, un punt que concentra un alt índex de personal perquè és un intercanviador de diversos transports (bus urbà, interurbà, metro, tren) les papereres no estiguin dotades de cendrers. Si per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat és una pena veure l’escocell del costat de la parada convertit en un cementiri de burilles, no vull ni pensar com se sent l’arbre que malviu de veure el poc respecte que mereix.
Pensar en va on va
I, també, sobre els responsables polítics recau l’obligació de perseguir i posar fre a aquestes nocives pràctiques que tan mal fan al nostre voltant. Unes pràctiques que, lamentablement, s’han anat enquistant a força d’una excessiva permissivitat. Perquè, fins i tot, en la mentalitat de molta gent ha quallat la idea que l’existència d’equips de neteja justifica que ells puguin llençar la merda allà on els rota; amb la qual cosa no cal que facin cap esforç. Ni tan sols el de pensar on va cada cosa.
Jordi Vilagut