28 gen. Fotre als demès
Fotre és un antic verb català, col·loquial i vulgar, amb múltiples aplicacions, que deriva del llatí “futtere”, que es pot traduir com copular, però que vulgaritzant el meravellós fer, que els catalans utilitzem per a tantes, coses, des de fer una casa a fer benzina, passant per fer una pipa o fer un queixal, passà el vulgar fotre.
Per animar a anar endavant diem fot-li, fins obsequiem fotent un regal, si ens prenen el pèl fotem el primo, a l’adulteri en diem fotre banyes, quan ens perjudiquen ens foten. Avorrir-se es fotre’s de fàstic, quan ens atipem fotem un àpat, quan no ens trobem bé, estem fotuts, i quan passem d’una cosa i no ens mou interès, diem tant se me’n fot.
Al qui no respecte res ni ningú, diem que se’n fot del mort i de qui el vetlla i això ha estat el tema de conserva bona part de la setmana, quan setanta energúmens, uns de casa i d’altres vinguts de fora, van atacar, com si fos un escamot jihadista i per sorpresa, simultàniament la mateixa nit, dos combois de metro –tampoc crec que paguessin el viatge– amb sprays de pintura i causant desperfectes que sumen milers d’euros i que pagarem entre tots.
El pitjor del cas no és l’acció en si, sinó l’absurditat del fet. Ho van fer per fotre, perquè estaven avorrits, no tenien fam, ni reivindicaven res, ho van fer com qui fa un botellot o es passa tota la nit cardant, per passar el temps, per plaer i molt malalt ha d’estar una persona quan destrossant mobiliari urbà sent plaer.
El pitjor del cas és que els vàndals no saben que són vàndals, sinó que es creuen artistes, aquí és on rau la rel del mal, massa gent creu que pelar una ceba, fregar dues llaunes o fer burilles és art, no saben que art és allò que transmet emocions i si les basques i el vòmit que provoquen les pintades a un vagó de metro o a una claveguera algú les veu com a art, els romans amb lleons i gladiadors al circ estaven força avançats. L’art no és mala llet, l’art és l’exaltació de la bellesa, l’expressió de la cultura, una cosa, la cultura que s’adquireix llegint llibres, no empastifant el món de gargots, qui guixa el mobiliari urbà, una persiana o la paret de la comuna, no és un artista, és un pobre desgraciat sense cervell.