22 març Fragment del conte La biblioteca abandonada

ASSEMBLEA DELS NENS I NENES DE QUART, (PÀG. 49-)

Tal com els havia dit la mestra, l’endemà a les 9 es dirigien a la biblioteca per parlar del fet que havien trobat tot els llibres sense lletres. A més d’un o una no  els havia deixat dormir.

L’Adriana va ser la primera a demanar la paraula:

–Companys i companyes, quant temps fa que no obrim cap llibre per consultar-lo? Quant temps fa que no ens n’ emportem cap a casa? No pot ser que les lletres s’hagin avorrit de tant abandonament?

Des dels seus amagatalls, les lletres feien que sí amb el seu caparró petit, entenimentat i ple de tinta. L’Adriana va seguir el seu raonament:

–No deu ser que ens volen donar un escarment per haver-les ignorat?

Les lletres van fer que no d’una manera enèrgica; no volien escarmentar ningú amb la seva actitud, només volien que els fessin cas.

Es van anar mirant els uns als altres. Trobaven força plausible el que l’ Adriana acabava d’exposar.

Un nen de la classe que era molt imaginatiu va dir:

–Segurament les lletres pensen que no les volem. Jo, quan els pares no em fan gaire cas, crec que no m’estimen. Un dia que tots dos estaven fent altres coses i feia estona que no em miraven, me’n vaig anar de casa, i quan ja era al carrer la mare em va venir a buscar, em va abraçar molt fort i em va explicar que no era veritat que no m ‘estimessin, encara que no sempre estiguessin pendents de mi.

–Nosaltres hauríem de buscar les lletres i fer que tornessin als llibres –va dir molt seriós un nen que sempre estava a punt d’organitzar algun sarau.

–Com les podem trobar? I encara que ho féssim, com vols que ens entenguin?

–va dir la nena més realista de totes.

–Jo, quan la mare em demana que l’ajudi, faig veure que no l’entenc, però comprenc tot el que em diu. Potser ells també ho faran, encara que no ho sembli –va dir uns dels trapelles del grup.

–Si s’han amagat, on poden ser?

Elena Bigas