07 maig Fugim, que comença la campanya
Hi ha qui qualifica les relacions personals entre amics, enemics i companys de partit, perquè a la vista queda que en el tracte polític, mai vol dir ara no però aquesta tarda em podem parlar, la lleialtat no es coneix i apunyalar per l’esquena, més que una pràctica habitual, és el primer capítol del manual de supervivència.
El segon capítol seria el cinisme, ho escric ara que està a punt de començar una campanya electoral, la de les eleccions que haurien de ser més cordials, perquè al cap i a la fi són entre veïns d’una mateixa població, de fet alguns pobles petits i modèlics, s’han posat prèviament d’acord entre els veïns de fer una única llista i evitar carallots i paracaigudistes forans que els facin barallar, és la seva la manera més sana de fer política, o potser la única veritable: consens, entesa i acords civilitzats.
L’exemple d’aquests pobles, que no són cap escala de veïns perquè algun fins arriba al miler d’habitants, contrasta amb l’agressivitat exponencialment més gran com més veïns tenen, o més pressupost gestionen, i a la legítima aspiració de convèncer als electors mitjançant la didàctica del discurs o la propaganda honesta, totes les forces polítiques concurrents, recorren a mètodes poc ortodoxes, des dels més innocents d’amagar les dades desfavorables o ocultar errades mentre es magnifiquen les de l’adversari, a la mentida grollera, l’espionatge, el fals testimoni, el xantatge i altres que, lluny del bé i el progrés del ciutadà busquen la destrucció, inclús física, de l’adversari.
No estic parlant de cap partit en concret, parlo de tots. En major o menor mesura, tots els concurrents a una comtessa electoral solen utilitzar els mateixos mitjans, encara que hi hagi candidats honestos que mesuren les paraules i no entren en el joc, el global de la cada campanya tendeix al mateix, empastifar al rival i presentar-lo com un Lucífer.
Acabada la campanya, es vota, i a la nit electoral, aquella que escoltant a cadascú, tots han guanyat alguna cosa, arriba la matinada i amb els ulls tèrbols tothom pot contemplar com aquells exacerbats enemics arriben ràpidament a un acord per a governar durant quatre anys, repartir-se el pastís, cobrar un sou, i deixar amb morros de pam a la parella de ball que tenien quatre anys abans, amb la que mostraven tantes afinitats i lleialtats i s’havien jurat amor etern.
Que cadascú faci el que vulgui, voti o no, cal tenir seny, criteri i sobretot memòria al decidir. Encara que en política tot es redueix a dos partits: els que manen i els que volen manar, del resultat de les eleccions tots en som corresponsables, barrar el pas als vividors es cosa de tots, que com deia Sant Pau als cristians de Tessalònica: “Qui no vulgui treballar, que no mengi.”