04 febr. Hàbit saludable

Estic convençut que hi va haver una època en què a La Sagrera, ni que fos sota la denominació de Sant Martí de Provençals o, fins i tot, en l’etapa de la Vil·la Romana, les persones se saludaven quan es creuaven a la via pública. Tanmateix, a mida que les poblacions van adquirint més habitants i més densitat, aquest sa costum es va perdent. En certa manera resulta lògic, perquè és impensable passejar per la Meridiana oferint una educada salutació a tothom amb qui ens trobem.

És aquest un aspecte del que ens adonem quan freqüentem entorns més esponjats, com ara petits pobles o, fins i tot, a la muntanya. També en uns àmbits determinats, com ara una escala de veïns o el mateix ascensor, recuperem la salutació envers les persones amb qui coincidim. Tot i això, també és cert que cada cop el nivell d’educació és més qüestionable i que, tant en un llogarret remot com al mateix muntacàrregues ens podem trobar amb gent que, no només no mostra aquesta cortesa deferència sinó que, per acabar-ho d’adobar, ens replica amb un incòmode silenci al nostre formal “bon dia”.

Salutacions escasses

Pel carrer, al barri amb prou feines saludem aquelles persones amb les que mantenim un vincle mínimament estret, ja sigui amical, familiar, de veïnatge o, simplement, per coincidir en alguna de les entitats del nostre voltant. I, en ocasions, qui més qui menys s’ha fet l’orni per no tenir aquest mínim gest amb alguna persona a qui prefereix obviar, ja sigui per pressa (una de les pandèmies que, lluny de resoldre, cada cop ens colla més), per la incomoditat de no saber afrontar una mínima conversa de cortesia (gosaria dir que els joves, que s’emparen sovint en la tecnologia, són els qui més exhibeixen aquesta mancança) o per raons diverses on fins i tot hi poden intervenir qüestions de declarada enemistat.

Les elucubracions que m’ocupen en aquest article van ser inspirades en ser testimoni del comportament d’unes persones que passejaven els seus respectius gossos per una de les places del barri. Temps enrere, aquesta activitat fomentava la relació entre els amos, que travaven conversa amb l’excusa de compartir aquesta condició de posseir una mascota. Els animals acostumaven a protagonitzar el primer acostament, encuriosits davant la presència d’algú pertanyent a la mateixa espècie i interessats a ensumar-lo. A partir d’aquí, els humans establien relació, que a vegades podia acabar sent força estreta. Em sona, fins i tot, que la història dels 101 dàlmates exemplifica aquest cas, en què un home i una dona que coincideixen al carrer traient el gos a passejar acaben formant una família.

Cada vegada és més habitual trobar amos que passegen uns quants gossos

L’altre dia, però, vaig observar que aquest costum, si no s’ha perdut, es va perdent. Els gossos ja no mostren el mateix interès que abans pels seus semblants. No em sorprèn: el que abans era una novetat per als cànids ara ha passat a ser un costum. Hi ha moments del dia en què, si treus el cap per la finestra, resulta difícil trobar ningú que no vagi acompanyat d’un gos. Com cada vegada és més habitual trobar amos que en passegen uns quants. Fa un parell de setmanes recordo haver vist tres persones que sumaven onze gossos. I encara no fa un parell de mesos que Betevé publicava un informe que mostrava que a la nostra ciutat hi havia tants gossos com nens menors de dotze anys. Que se sàpiga, en els deu primers mesos de l’any, Barcelona va incorporar 10.688 veïns de quatre potes.

Recentment també els mitjans es van fer ressò de la presència d’un gos a una orla universitària. HI havia una justificació raonable, atès que es tractava d’un pigall que acompanyava un estudiant invident. Però no ens hauria de sorprendre que, d’aquí uns anys, hi hagués formacions polítiques que propugnessin que aquests animals han de tenir el mateix dret a presentar-se a unes eleccions que qualsevol persona. Els humans perdem presència, a la ciutat i al barri, i els gossos la guanyen. Es perd humanitat i els gossos, que cada cop adopten més comportaments humans, en multiplicar-se són capaços també de perdre un hàbit tan saludable com saludar.

Jordi Vilagut