01 oct. Hereus

La setmana passada escrivia sobre els emmarats i les mares lloques, aquells germans tractats com a fills únics, pensant que rebria de valent, que massa gent es veuria desagradablement reflectida i no, resulta que molts em felicitaren i els hi dono les gràcies. Un bon amic escriptor me’l distribuïa i rebotava a tort i a dret i l’amic pagès i jutge de pau, m’obria els ulls observant-me que uns altres fills únics em passaven per alt. 

Hi ha moltes formes de masclisme, a pagès es dona la del fill mascle que s’atorga l’herència en exclusiva, terres i casa, com si fos fill únic, esgrimint l’argument que les noies, les germanes, no feien al camp les feines que feia ell, fet assumit pels pares, que a la noia, amb uns ermots com a dot, ja en té prou. 

No me n’havia adonat, però a ciutat passa igual: al taller, a l’artesanat, al negoci, llevat excepcions que hi són, solen prevaldre els drets dels fills mascles, moltes noies, en el millor dels casos quedaran relegades a tasques administratives, mentre al taller, a l’obrador, a la fira, a tractar amb els clients, el noi serà el continuador de la “raó social” familiar.

Encara avui massa gent pensa així, camioners que creuen que les dones no són aptes al volant, forners que no toleren una dona a l’obrador, mecànics que creuen que les dones no hi entenen de motors o pares frustrats perquè tenen una noia i mai no podrà jugar a rugby com ells. 

No parlo en pretèrit, parlo en present. La situació resta molt lluny d’estar camí de revertir, de tendir a l’equiparació, com normal era en els meus temps que les famílies que es podien permetre portar als fills a la universitat, fossin els nois els qui estudiessin, les noies deien que no calia, i si insistien, s’optava per una carrera que no li escalfés massa el cap, “tot plegat pel que li servirà”.

I parlant d’estudis, aquí també cal matisar el canvi de mentalitat dels darrers cinquanta anys. A la meva generació, la que als catorze anys treballaves, la majoria estàvem vuit hores en una feina i anàvem a classes nocturnes; arribar a la universitat havent fet com a molt alguna feineta als estius, només s’ho permetien els de la casta. 

Poc a poc la mateixa duresa dels horaris o unes bones perspectives laborals ens feia abandonar els estudis i dels desertors, ben pocs anaven a la repesca d’entrar a la universitat de grans. Els qui vàrem seguir aquest camí ens adonarem d’una singularitat, a l’accés per majors de 25 anys, en aquells temps, gairebé no hi havia dones, segurament a aquella edat elles ja tenien una vida prou complicada…

per Joan Pallarès-Personat