18 juny Hipercor
A La Sagrera, quan arriba el 19 de juny, tothom recorda que va passar l’any 1987. Menys qui per edat no hi era, la resta recordem perfectament que fèiem el migdia, a primera hora de la tarda d’un divendres núvol, amb quatre gotes al matí, quan molts veien “Magnum” a TV3 i els rellotges van escruixir.
Encara alguns, quan pels carrers del barri escolten la sirena d’una ambulància, el pensament se’ls enfila imaginant el terrabastall d’aquella tarda on les sirenes, no paraven amunt i avall.
Han passat trenta sis anys, els que érem joves, ja som avis, qui ho va viure d’infant ara porta un infant, el seu, a escola. El fet romandrà sempre a la història del barri i a la memòria dels veïns.
Aquella tarda, qui més, qui menys, va descobrir un munt de coses: com d’absurda és la barbàrie, el carreró sense sortida del terrorisme, el fàstic a la violència, la fragilitat de la vida humana, el valor de la democràcia, el cost de fonamentalisme fanàtic, el cinisme institucional o la mesquinesa d’avant posar el guany econòmic d’una recaptació a la seguretat i la vida.
Vint morts, dotzenes de ferits i incalculables danys psicològics de l’acte terrorista en centenars de persones, no han estat suficients, malgrat sumaris, judicis, condemnes i indemnitzacions, per a aclarir alguns punts, pels quals sempre, a qualsevol pregunta, hi passen de puntetes.
Potser per a dir-ho clar no hem de dir “qualsevol pregunta” sinó: Perquè no es van desallotjar els magatzems?.
La pregunta no pot ofendre. Queda molt clar qui van ser els autors de la matança, cap interrogant sobre com va succeir pot atenuar la seva responsabilitat i la seva culpa. “Sotto voce” tothom ho sap tot, però al cap de trenta sis anys, algú hauria d’assumir clarament la responsabilitat, almenys, d’explicar i demanar perdó de perquè no es va evacuar al personal davant de l’amenaça d’explosió.
Finalment també cal que al cap de trenta sis anys continuem honorant la memòria de les víctimes, homes, dones i també infants, ciutadans innocents, personalment sense cap significació política i amb opinions ben diverses.
Avui, si es vol honorar la seva memòria, de cap manera s’ha de permetre que ningú vulgui aprofitar-la amb finalitats partidistes, aquells fets són un passat superat. Recordar i explicar-ho en favor del diàleg i la convivència és un acte democràtic en honor a aquelles víctimes, utilitzar-ho políticament i més amb finalitats electorals, és embrutar la seva memòria.
per Joan Pallarès-Personat