14 gen. Humanitats

Si ningú no hi posa remei, divendres vinent s’haurà acabat el toc de queda. Si aquest aixecament ha de significar que hem avançat en la lluita contra el coronavirus, fantàstic. Tanmateix, em temo que en aquests pròxims dies encara assistirem a preocupants increments de les dades d’afectats.

És per això que no m’entusiasma que es posi fi a aquesta mesura, perquè, com ja vaig expressar mesos enrere, evita molts problemes de manca de civisme al barri. No sé vosaltres, però últimament he pogut dormir de manera més plàcida, sense haver de suportar crits indesitjables d’indesitjables ni estridències gratuïtes procedents de vehicles que a altes hores de la matinada desfilen pel carrer sense cap mirament per al veïnat. Així mateix, s’eviten els botellots nocturns a les nostres places, que fan que aquestes es despertin plenes d’ampolles, llaunes, paper i brutícia diversa amb la indignació que tot plegat suposa; en especial al comprovar que a escassos metres hi ha contenidors que es podien haver emprat i que, per desídia provocativa, o per provocació desidiosa, s’han deixat de fer servir.

Carrers més deserts

M’ha sorprès, d’altra banda, comprovar que, de bon matí, els carrers apareixen més deserts que abans. Encara que siguin les set o quarts de vuit del matí, l’afluència de vianants és molt menor; com si la gent allargués aquest toc de queda més del compte, perquè més tard sí que es detecta molt més moviment. Seria interessant fer-ne un estudi sociològic, perquè a mi se m’escapa aquest canvi de comportament. A la ràdio escolto persones que coincideixen amb aquesta observació i raonen que podria ser conseqüència de les persones que es troben de baixa o de les que teletreballen. És un raonament plausible.

A altres aspectes que detecto en els hàbits dels qui m’envolten sí hi trobo certa lògica, com ara el desànim, la fatiga psicològica, la incertesa… També veig la gent més perillosament “domesticada”, incapaç de reaccionar davant de determinats escàndols i injustícies de què ens anem assabentant. Només així pot entendre’s que davant d’unes greus acusacions que vincularien les clavegueres de l’Estat amb els atemptats d’ara fa quatre anys ens conformem amb posar-nos les mans al cap. Deuen ser els efectes colaterals de la pandèmia…

Efecte substitució

També aquests dies hem assistit a informacions on els protagonistes eren els animals. Informacions globals que, precisament per aquesta condició, ens afecta també a la nostra esfera sagrerenca. La primera d’elles fa referència a unes declaracions del Papa Francesc, que lamentava que les parelles hagin substituït els fills per mascotes. No només comparteixo la preocupació del Sant Pare en aquest aspecte sinó que setmanes enrere ja vaig denunciar aquesta proliferació d’animals al nostre entorn urbà, en especial gossos. No soc contrari a les mascotes, però sí a la tinença irresponsable d’animals que provoca molèsties a la resta dels qui fem servir la via pública i que el nostre entorn aparegui més brut i malmès. A banda que aquesta substitució de canalla per cànids evidencia una societat malalta que, a més, posa en risc l’Estat de benestar, perquè, com ja vaig advertir, no esperem que els animals ens paguin les pensions del futur, perquè ni cotitzen ni s’espera que ho facin. A banda que resulta preocupant la sensació que creix la sensibilitat envers els animals… a mida que creix la insensibilitat envers els humans; la sensació que hi ha gent que estima molt el seu gos i que mostra un profund odi per les persones. Gent, per exemple, que troba ben normal que el seu ca ocupi un banc (fins i tot en havent acabat de defecar) que, en condicions que entenc normals, estaria destinat a les persones.

De tot cor

La segona notícia que ens vincula als animals fa referència a un transplantament de cor. El rellevant del cas és que el “donant” era un porc i el receptor un home de cinquanta-set anys. Cal felicitar-se de l’èxit de la intervenció i de l’avenç de la ciència. Em pregunto, tanmateix, si veient com accelera el nostre món i el tarannà que agafa la nostra societat, tan sensible amb l’entorn zoològic i tan indiferent amb els problemes dels nostres veïns, si no arribarà un dia en què veurem com un animal, possiblement un gos, esdevé el receptor del cor d’un humà…

 Jordi Vilagut