16 jul. Imprescindible

Hi ha moments en què escriure esdevé una feina més feixuga que d’habitual. I entre aquests moments hi ha els immediats a la pèrdua d’algú estimat, algú que ha significat en la teva vida i que, per acabar-ho d’adobar, ha marxat abans del que tocava; molt abans del que tocava.

Són moments difícils, perquè a un estat d’ànim poc propici a l’escriptura s’hi afegeix el risc de ni estar prou fi ni estar a l’alçada de la persona acomiadada si, com és el cas, pretenem retre-li just homenatge amb unes línies. Vagi per endavant, doncs, les meves disculpes a la família, als amics, als companys professionals i, per suposat, també a tu, Ramon. Segurament mereixeries més.

Uns camins que coincidien en molts punts

Feia més de quaranta anys que ens coneixíem, i els nostres camins s’havien anat creuant de manera insospitada i esporàdica. Només les circumstàncies de la vida mantenien separats els nostres camins que, paradoxalment, crec que coincidien en molts punts: l’estimació per la natura, la passió per l’esport, la sensibilitat pel país, les justes reivindicacions i l’esperit de festa.

Fou el futbol sala l’etapa que més temps consecutiu ens mantingué units. Junts vam viure més alegries que decepcions, disputant-nos amb esportivitat i la més sana competitivitat entre companys un lloc a la defensa de La Sagrera Provençals, un més d’aquests projectes que no aconseguí consolidar-se però del que sempre n’estarem orgullosos d’haver tirat endavant. Les iniciatives només poden triomfar si som capaços de posar-les dempeus. Tu ho saps prou bé, tot això, perquè en el teu full de serveis (que dic, full: un quadern, un bloc d’aquells tan gruixuts) vas deixar escrites moltes fites que han estat dignes de reconeixement. Algunes han estat reconegudes i d’altres no tant, però tu eres d’aquelles persones que valoraves, per sobre de tot, l’haver complert més que els reconeixements. Per això vam celebrar lligues en què mai no ens van lliurar cap copa. Ens sabíem campions i això era el més important.

Un mutu afecte

Si la meva memòria no em falla, ara farà deu anys que vam coincidir per darrera vegada. Així és la vida, i ambdós, amb les agendes atapeïdes i el dia a dia que se’ns menjava, no vam ser capaços de trobar un moment per retrobar-nos. Pensàvem que qualsevol dia hi seríem a temps com els barcelonins que deixen la visita a la Sagrada Família per més endavant. No hi hem estat a temps, però això no evita el mutu afecte que ens professàvem. I t’agraeixo immensament que m’acompanyessis a la taula en la presentació del meu primer llibre, amb el teu testimoni sobre una fita que, per als qui estimem el nostre país i el nostre esport, fou molt important i del qual tu en fores un artífex imprescindible. Imprescindible. Imprescindible…

Aquest dimecres, en el teu comiat, la teva filla Clara va recórrer a Bertolt Brecht per definir-te amb aquest adjectiu. No va ser la seva l’única intervenció emocionant, perquè també la teva germana Anna, el teu fill Guillem, la teva companya Antònia, des de la Federació Catalana de Patinatge o des de la Ufec van tenir paraules que ens tocaren la fibra, que ens tocaren aquest cor que, com en Guillem va subratllar, a Catalunya ens trasllada instintivament a Manresa, la vila que et va veure néixer.

Com deia, la Clara va escollir, molt encertadament, una de les sàvies reflexions que ens llegà en Bertolt Brecht: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons. Però també hi ha els qui lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles”.

El teu record és el que ens dona la força per continuar endavant

Certament, tu eres dels imprescindibles. Però ara que no hi ets et puc garantir que altres seguirem empenyent, lluitant amb més força si cal, per mirar de suplir aquest buit enorme que ens omple de tristesa. Perquè el teu record és el que ens dona la força per continuar endavant. I serà continuant endavant que sempre et recordarem.

Jordi Vilagut