30 set. Invasió subtil

Si m’endinso en la memòria i intento posar-me en situació, el viatge a la infantesa em porta a un escenari tan diferent… I tot això sense adonar-nos. Els petits canvis no s’aprecien en el dia a dia. Si tens un fill, no te n’adones de com creix. Però, contràriament, sí comproves com agafen alçada els fills d’aquells que només veus de tant en tant.

En aquestes, posem, quatre darreres dècades hem assistit a unes transformacions del nostre panorama que són abismals. I, tanmateix, s’han esdevingut pràcticament sense fer soroll. ¿Qui ens hauria dit, per exemple, que a aquestes alçades estaríem envaïts per uns vehicles que circulen a tota castanya per la vorera posant en risc la integritat dels vianants? Amb subtilitat, també, a poc a poc el paisatge comercial ha passat a ser dominat per un perfil molt concret de botiguer. Ni millor ni pitjor: diferent; però de manera subtil.

Qui és el rar?

Una altra de les subtilitats per les quals hem estat envaïts són les mascotes; i més concretament les canines. No sé vosaltres, però a la meva infantesa, si més no a ciutat, no era gaire habitual tenir gos. Gosaria assegurar que, a la nostra escala, amb trenta-quatre habitatges, hi havia una sola persona amb gos. Ara l’estrany no és el que té gos, sinó el que no en té com a mínim dos… Exagero, sí, però les darreres dades indiquen que a tot l’Estat són ja més de vint-i-nou milions (més de 9,3 milions, gossos). A Barcelona el nombre de cans és equivalent a la població del districte de Nou Barris, uns 173.000; o, si fa no fa, l’equivalent a la canalla de fins a dotze anys. 

Subtilment, la canalla ha anat desapareixent dels parcs (que, sortosament, han augmentat respecte als de la meva infantesa; en nombre i en extensió). Però els nens ja no gosen jugar al carrer, on jo passava moltes hores donant cops de peu a una pilota que mai no va ser reglamentària… i encara gràcies.

Ara, l’alumne rar és el que no presenta trastorns

Subtilment, els menors també han anat adquirint una excitació inusitada. El trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) prolifera a l’escenari escolar, on abans els psicòlegs havien de fer front a esporàdics casos estranys en una aula. Ara, l’alumne rar és el que no presenta trastorns. És clar que també les famílies rares són les que abans eren les clàssiques; les que no s’enfrontaven al professor si aquest gosava fer un advertiment a l’alumne… que ara podria ser tipificat d’inapropiat perquè podria ferir les susceptibilitats del menor i provocar-li alteracions en el seu correcte desenvolupament.

De manera subtil, els qui no portem cap gargot a la pell també hem esdevingut els rars de l’escenari; com també subtilment els grafiters han aconseguit imposar el seu controvertit art a parets i persianes del nostre entorn, tot aconseguint que, en fer-se fosc, la ciutat es vegi més bruta encara del que ja s’evidencia de dia. I això que les papereres proliferen a la nostra ciutat de manera molt diferent a la de quatre dècades enrere. Això sí: amb un disseny i amb una eficiència pitjor que la d’aquells antics models, la qual cosa ja era difícil. Fins i tot proliferen els cendrers, del tot inútils si l’ajuntament no pensa fer cap tipus de campanya per conscienciar la població sobre el problema que suposen les burilles de cigarreta i sobre l’existència d’aquest invent que resulta tan estrany per als fumadors.

Radars subtils

Per no parlar de la subtil invasió dels semàfors, dels quals ja n’he parlat sobradament fins a avorrir i que, n’estic convençut, surti qui surti de les urnes el maig que ve tornaran a proliferar perquè, subtilment, cal continuar gastant calers amb aquests llums de trànsit; com ja han fet recentment i subtil amb els radars, instal·lats més amb un propòsit recaptatori que no pas de pacificar la ciutat.

Doncs sí: hem assistit a una invasió subtil… i altres contes. Perquè en vindran més; que subtilment avancen; i no ens n’adonem… fins que serà tard.

Jordi Vilagut