08 maig La beneïda violència esportiva

La guerra és una cosa molt trista, tot allò que en temps de pau els dirigents exigeixen als governats: respecte a la llei, a l’ordre, bon comportament i costums, en temps de conflicte, al soldat se li demana tot el contrari, que matí, robi, violi i se l’incita a fer-ho.
En temps de pau però, hi ha conductes que transgredeixen sovint la ètica i la moral i que, encara que criticades, són acceptades i estimulades per àmplies capes de la societat i m’estic referint, sense embuts, a les conductes incíviques col·lectives de seguidor esportius, unes conductes antisocials de les que tota la resta diu desmarcar-se però en realitat ni es rebutgen més enllà del simbolisme, ni es fa res per evitar-les.
Esportivitat, deportivament, són qualificatius utilitzats per a realçar els bons valors, la ètica i el comportament, però vista la conducta d’aquest col·lectius de seguidors agrupats entorn d’un equip, sobretot en el futbol però que d’altres esports no n’estan exempts, més bé hauria d’utilitzar-se el qualificatiu com a càrrega negativa.
Les desqualificacions, els insults sovintegen en una conversa sobre esport, però l’agressivitat i la violència arriben al paroxisme en els desplaçaments, continuant en las graderies durant el joc i allargant-se qui sap quan independentment del resultat, si és perd per descarregar-se de frustracions i si és guanya, la destroça per la destroça, per a celebrar la victòria.
Tot sovint, diumenges o entre setmana, som testimonis d’aquesta violència sense sentit, absurda, agreujada en competicions internacionals, quan els clubs desplacen centenars o milers de vàndals, alguns professionals dels aldarulls, alterant la tranquil·litat i el respecte als ciutadans i provocant el caos allà on passen.
Petits equips, inclús amateurs, lluny de desmarcar-se d’aquestes conductes, les intenten imitar. En menor escala tenen el seu petit estol de brètols als quals sembla que l’esport els hi es indiferent si poden cridar, emborratxar-se, faltar i espantar al rival.
Cap geperut es veu el gep. A hores d’ara l’apassionat del futbol –o a l’esport que sigui– persona honesta i correcte, que està llegint això i opina que potser tinc una part de raó, no pensa en el seu club, sinó en els rivals, però a l’estadi, al pavelló, al seu grup de radicals, molt sovint els hi riu les gràcies.
Les autoritats, davant l’incivisme, en especial a les competicions internacionals, miren cap un altra banda per cosa d’imatge; la policia tracta de minimitzar el efectes coneixent que és un brot efímer, de poc més d’un dia, però des de on haurien de posar-hi fil a l’agulla, que són els propis clubs, les federacions i els organismes internacionals, això mou diners i els diners són l’única raó de la seva existència.
La solució està en l’educació? A jutjar del que es veu, no. Els titulars a la premsa, els crits guturals dels comentaristes a la ràdio o a la televisió són la pitjor escola i malament ho te una societat quan fa de l’oci un negoci i de l’esport, enlloc d’una escola cívica, un refugi per a desfogar les passions i un aixopluc de grups que llencen missatges xenòfobs o exalten ideologies totalitàries.

Joan Pallarès-Personat