18 set. La Bota de Sant Ferriol

Avui és Sant Ferriol, 18 de setembre, un sant important a l’imaginari popular, que tenia una bota de la qual sempre rajava vi i mai no s’acabava, ni tampoc calia afegir-n’hi més. Un Sant Ferriol, amb ball propi per a fer gatzara, bonica llegenda i que hom vincula a l’entorn de Besalú, tot i que el Sant de debò era un tribú de les legions romanes, al segle III, a l’Alvèrnia gal·la.

La Bota de Sant Ferriol era sostenible, no calia reciclar-la, el raig de vi era de quilòmetre zero i podies omplir el got directament de l’aixeta. No sé si, en morir màrtir en la persecució de Dioclecià, es va estroncar el raig o si la bota se la va quedar algú, divuit segles després ningú sap on para.

Aquesta Bota de Sant Ferriol devia ser un fake, una aixecada de camisa, sense verema no hi ha vi, però ara, veient com s’omplen les urnes a les eleccions, reelegint illetrats, pocavergonyes i corruptes com si res no hagués passat, potser caldrà pensar en unes machiavel.lesques “urnes de Sant Ferriol” en què, com més grossa la fots quan governes, més et vota la gent.

Ara s’apropen eleccions, almenys municipals; no en parlaré, però no m’estic de comentar el mal gust del ceballut que les ha convocat per Pasqua de Pentecosta del 2023, amb un dilluns que és festiu a gran part de Catalunya, igual que als països civilitzats d’Alemanya, França, Bèlgica, Noruega, Països Baixos, Suïssa i un llarg etcètera.

Però els polítics d’aquí, amb gran sagacitat, apresa quan de petits jugaven a l’ oca, ho han solucionat declarant festiu el dilluns següent, que tots els sants tenen capvuitada i d’oca a oca, i de dau a dau… no acabo la rima que no toca.

I buscant, buscant, ben bé de Bota de Sant Ferriol no n’he trobat cap, però he trobat unes immenses tines, de capacitat incalculable, que de rajar ragen com un embut de perfumeria, com un gota a gota de sèrum, però en canvi, d’entrada tenen un broc immens, enorme, que per més que hi aboquis mai no deixen d’engolir, i per més que engoleixin, mai no s’omplen.

És la bota voraç que tenen els bancs i les caixes, les energètiques, les constructores, les grans companyies, les pròpies administracions sigui al nivell que sigui, aquells que amb urnes o a dit, manen i manen, els veritables negrers esclavistes del segle XXI, que s’atipen tot el dia i mai no en tenen prou.

Edgar Allan Poe tenia raó quan descrivia el gènere humà dient que l’home és l’únic animal capaç d’estafar-ne a un altre, a la natura no es coneix una sola espècie d’animals que s’estafin entre ells.

Joan Pallarès-Personat