28 nov. La Capsa de Pandora

Aquest vespre l’esclat de la pirotècnia donarà el punt i final a la Festa Major de la Sagrera d’aquest any, una Festa Major que no és ni la millor ni la pitjor del món, simplement: és la nostra.

Grans i menuts l’han viscut intensament, amb emoció pròpia, se l’han fet seva; alguns hi han participat venint de fora, no sent del barri, però atrets per alguna cosa especial; d’altres, tot i ser del barri i veure-la, no l’han viscuda, han estat totalment indiferents del que passava portes enfora de la seva llar, opció lliure i totalment respectable.

També, i sempre ha passat, hi ha qui haurà viscut la Festa Major com un greuja, com una ofensa personal, com la Capsa de Pandora que ha escampat tots els mals de la humanitat. Deia que sempre ha passat, però aquest any al carrer, a la cafeteria o a les xarxes socials he trobat més retrets que abans.

Els que creien que de la pandèmia en sortiríem més positius i solidaris han errat, ni en dos anys hem sortit encara i la nostra societat ha perdut molt en empatia, hi ha persones que se senten agredides quan el veí s’ho passa bé o li rutllen les coses, la pandèmia ha enfortit l’enveja i la supèrbia.

La majoria de les suposades molèsties de qualsevol festa major que es celebri, passen tot l’any, o almenys cada cap de setmana, inclús hi ha llocs que és permanent, a l’incivisme no li calen gatzares per realitzar les seves malifetes.

Tot plegat em fa preguntar: a on hem arribat? Parlar de la Festa ha estat una excusa per mostrar que tant l’incivisme com la intolerància van agafats de la mà. A on hem arribat? En els darrers temps hem vist situacions tant surrealistes com la de una patrulla de policia atacada per una multitud quan anava a posar pau en una baralla o a detenir un lladregot. Si algú por imaginar-se uns veïns apedregant als bombers que van a apagar l’incendi d’un edifici, això ja passa a Europa, on els bàrbars del nord, que sempre han anat per davant de nosaltres, per no posar-se una vacuna, assolen i arrasen el nucli històric de qualsevol ciutat.

Perquè passa això? Algú ho sap? Aquí i allà els savis parlen de l’escola, del sistema educatiu i si el d’allà el desconec, el d’aquí veig que ja fa dècades que va equivocat, perquè a l’escola no han d’educar a ningú, sinó ensenyar-lo i formar-lo: els nens i les nenes, tal com hi van vestits, tenen d’anar educats des de casa i té de ser motiu d’orgull dels pares no que portin el xandall més car, sinó que llueixin valors positius i cultura de l’esforç.

Els docents així treballaran en condicions d’obtenir millors resultats. La feina d’un professor sempre pot ser opinable, però la obligació dels pares és educar als fills, no malgastar el temps jutjant i qüestionant constantment –i sovint condemnant– als mestres i a l’escola.

Avui hi ha estadística per a tot, qualsevol cosa es quantifica. Veiem cinc hores de televisió diàries, passen setanta dues hores a la setmana davant d’una pantalla, parlem tants minuts per mòbil al dia… algú sap quantes hores al dia dediquen els pares a educar als seus fills? La xifra, em temo, tendiria a zero, així el món està com està, fa dècades que la Capsa de Pandora no té pany ni clau.

Joan Pallarès-Personat