27 oct. La castanyada
Hi ha dues maneres de veure les coses: creure’s el que fas i escampar-ho arreu perquè tothom en gaudeixi tant com tu, i l’altra forma d’enfocar les coses és tenint tal complex d’inferioritat, que creus que tot el que fan els altres és molt millor que el que fas tu i, en conseqüència, maldes per imitar-los.
Arriba Tots Sants i és un moment de veure-ho. Mentre alguns tenen coll avall que la nostra castanyada és una gran ocasió per a reunir-se, fer gatzara, ballar, parlar, enraonar (quina paraula més bonica enraonar), torrar les castanyes, fer els panellets, beure un got de moscatell o una copa de corpinnat, d’altres es disfressen d’enterramorts, pengen del sostre teranyines i rats pennats i emulen la postmodernitat amb carabasses incandescents.
No és nou, la iankeelitis no és només una malaltia infantil, tots hem jugat a indis i cowboys, alguns la mantenen en edat adulta. Les corals, malgrat celebrar els 200 anys de n’Anselm Clavé i omplir-nos la boca amb l’Orfeó Català, es moren de fàstic perquè avui la gent es passa al gospel, on mentre canten poden moure el cul, encara que la majoria, doncs que no saben angles, ni saben de que va la cançó i encara hi ha que canta i balla lloant Déu en anglès i en la vida es proclama ateu o menjacapellans.
El mateix passa amb la dansa, la sardana es mort, els esbarts supervivents han de col·laborar entre ells i agrupar-se per fer una ballada, però el country, amb botes i un barret grotesc, fa forrolla: quatre passes, tots a una i no cal pensar que el cap, sota el barret, ja va prou calent.
Mussolini va entendre que el cinema era una eina poderosa, amb el seu cap de cinematografia Luigi Freddi i l’eslògan “Il cinema è l’arma più forte” va fundar Cinecittà als afores de Roma l’any 1937. Sense eslògans ni consignes, els americans ja ho havien entès, la nova colonització no es faria amb “adelantados” missioners i virreis, només calien metres i metres de cel·luloide per fer, en poques dècades, el món a la seva imatge i semblança.
El Pare Noel assassinant als Mags d’Orient, l’arbre de Nadal al Pessebre, orxates i llimonades han sucumbit a la cola, les crispetes a la regalèssia, els pantalons texans ens han exprimit les cuixes, els whisky s’ha imposat com a copa distingida, el triomf de l’hamburguesa entre la joventut és evident, i el de la pizza, malgrat la pàtina italiana que se li dona, qui canta, si canta en angles, l’escolten encara que no l’entenguin.
Parlant d’anglès, resulta curiós llegir que malgrat la colonització i el cofoisme vers les americanades, només un 22% de la població declara saber parlar anglès, bé, potser un anglès a nivell de la dona d’aquell que també parlava català, però en la intimitat: “Relaxing cup of café con leche in plaza Mayor”.
Per Joan Pallarès-Personat.