07 nov. La Ciutat bull

Quan vius en una ciutat no te n’adones dels canvis i transformacions constants de l’entorn i dels costums, hi ha multitud de coses que el dia a dia ens les fa passar desapercebudes.

Un cop a l’any, en la visita del meu cosí, sigui perquè m’ho diu, sigui per la cara de sorpresa que li veig, percebo algunes transformacions que jo, veient-les a diari no me n’havia adonat.

Com un ritual, un cop a l’any i en deu fer uns catorze, el meu cosí agafa el cotxe de línia, que ara en diuen bus, a Gandesa i es planta a Barcelona, no per gust, sinó per necessitat, perquè allà viu tranquil i ja ho té tot amb el seu hort, la seva vinya, un parell de visites cada any a algun especialista clínic a Reus o Mora, un dia d’estiu de paella a La Ràpita, uns dies a caçar i altres de bolets cap a Terol, amb això ja té prou món vist i no li calen grans ciutats, que a més l’espanten una mica.   

Ve a Barcelona al metge, a una revisió anual a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de manera que l’espero a l’arribada a peu de bus, alguna vegada que s’ha de comprar alguna cosa, com una gorra o unes botes, anem a la botiga adient i sinó directes a l’hospital; tota l’estona parlant i posant-nos al dia, fins que en acabar dinem plegats i ràpidament cal anar a buscar el bus, que la combinació entre Barcelona i la Terra Alta sol ser un transport al matí i un a la tarda, perquè és més fàcil viatjar a Berlin o Canàries que no pas a les Terres de l’Ebre.

La degradació de la ciutat, les collonades pintades a terra, els obstacles a la circulació, els edificis de mal gust, la mendicitat, la proliferació de cert tipus de comerç, el perill dels patinets a les voreres, una llista interminable de temes que com la presa i les urgències, vivint-los dia a dia els assimiles, en  canvi ell, d’any en any, procedint d’un entorn tranquil i una feina de pagès, les percep a la primera.

Aquest darrer viatge, fa pocs dies, m’observava fins a quin punt respecte a l’any anterior s’havia escampat l’ús del pagament per tarja de crèdit, ho estàvem comentant quan en arribar al destí i abonar la carrera del taxi, mentre jo allargava un bitllet, el conductor m’aproximava el datàfon… fou l’escena que reblà el clau, una no buscada instantània de suport, avui sovint en venedor o el barman pronuncien la paraula “en efectiu” quan veuen que allargues un bitllet,  dient-ho en un to entre la pregunta i la sorpresa i una cara més pròpia d’un incrèdul que de qui cobra.

Cada any, quan l’acomiado i retorno a casa, sovint de camí comparo la vida del meu cosí i la meva, som d’una mateixa edat, jo he viscut uns anys en un poble i ell aquí, però cadascú ha trobat el seu camí, ni ell no es canviaria per mi, ni jo en canviaria per ell.

En general la gent que viu a Barcelona, malgrat blasmar-la tot sovint i queixar-se de moltes coses, s’estima la seva ciutat, és fa un univers del seu barri, encara que moltes vegades li surti de dins aquella frase de la novel·la “Nada” de Carmen Laforet: “no hay ciudad que se parezca más al infierno que Barcelona”, i és que Barcelona te  molts aspectes que la fan semblar unes Calderes de Pere Botero, sempre bullint, sempre fent el xup xup, però més que un infern és un purgatori, que sempre manté el somni i l’esperança d’un futur millor, sense deixa d’admirar un passat que hem idealitzat massa i que en realitat mai no fou perfecte.

Joan Pallarès-Personat