12 juny La cultura del no

Des de 1964 fins que vàrem ser molt grandets, durant dècades ens esgargamellàvem cridant, més que cantant: No, jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d’eixe món! 

Qui més, qui menys, quan les hormones li van deixar d’anar fent el xup-xup, va començar a mirar les coses d’una altra manera, també la societat canviava, els que manaven no gaire, però almenys ja es podia dir no sense rebre un clatellot. 

Aquells nois peluts que cantàvem allò ara tenim el cap pelat, aquelles noies, blanquinós, i tots ens hem arrugat com una patata però el pas del temps ens ha deixat alguns penjats que ara s’han convertit en iaio flautes i encara es comporten com Peter Pan estalviant-se, més que créixer, madurar. 

Tantes afonies de cridar No! que la cultura del no s’ha instal·lat a la societat, seixanta anys desprès anar de progre no vol dir pensar, sinó dir no, no a tot. 

No a l’ampliació de l’aeroport, no als Jocs Olímpics d’Hivern, no al Quart Cinturó, no a la festa major, no als peatges, no al centre de desintoxicació, no al cotxe, no a la selectivitat, no a la nuclear, no al turisme, no a les vacunes, no a les mascaretes, no més pisos, tant llarga és la llista de negativitats que costa molt de trobar un si; és molt més fàcil dir no que debatre i buscar un consens, la comoditat del no evita haver de trobar arguments. 

Estic totalment d’acord amb la frase No és no, perquè davant la dignitat de les persones no, només vol dir no i malament si no s’enten, però massa sovint l’adverbi negatiu, que implica clarament rebuig, que en tots els idiomes llatins pràcticament es pronuncia igual, es converteix en una cotilla o en una cuirassa.

Avui, amb la cultura del no estesa seria impossible celebrar els Jocs Olímpics del 92 –i no els defenso– o les exposicions de 1929 i 1888, construir les autopistes, les rondes, fins les línies de ferrocarril estarien per fer, igual que ports, aeroports, embassaments, mancarien hospitals, presons, indústries, potser seriem més feliços, no ens caldria mortificar-nos passant el cap de setmana a la Cerdanya o en un pont volar fins a París i no tindríem calefacció.

La nostra societat és fràgil, energeticodependent, el col·lapse pot esdevenir qualsevol dia, tal com anem la recavernicolització ens portaria a un no al foc,  no a la roda, no a l’alfabet, un cercle sense progrés ancorat al paleolític. 

Ho vol tenir tot però no dins de casa nostra, sinó uns portals més enllà. Deia Petra Kelly (1947-1992),fundadora del Partit Verd Alemany (Die Grünen): Avui tothom voldria tornar a la natura, però ben pocs hi anirien caminant, potser és que actualment d’eixe món ja no en resta ningú si algun dia ho foren de debò.

Joan Pallarès-Personat