12 des. La gramàtica amb etiqueta

Diuen que en tota la història de la humanitat la nostra societat occidental, mai  no havia gaudit de una llibertat amb tantes garanties com avui tenim i, ben mirat és cert, com també és cert que, a ulls de fa unes dècades, hem assolit uns controls orwellians no només en la vida pública, sinó en la intimitat personal.

Quan tot semblava que un podia fer, dir i pensar el que volia sense rendir comptes a ningú, quan ens havien convençut que estava prohibit prohibir i condemnat jutjar, que el llenguatge gaudia de llibertat, resulta que estem a l’altra extrem, es va començar a parlar del “políticament correcte” i hem entrat de pet a la talibamania, que és la forma més dictatorial de control, no ja dels fets, sinó del llenguatge, i si s’escau, del pensament i dels sentiments, si, si, dels sentiments, ara fins parlen de “delictes de odi”, com si l’amor, l’odi, l’eufòria, l’admiració, l’esperança, la gratitud… fossin causa penal.   

Avui, més en els que escrivim o parlem en públic, però també en qualsevol conversa, el llenguatge, eina humana de progrés, que facilita la comunicació i la interrelació entre les persones, és analitzat, viviseccionat, se li busquen tant els tres peus al gat, se l’analitza de tal manera, que segons amb qui, més val ni contestar-li la salutació.

Qualsevol frase és ràpidament etiquetada o, més que això, estigmatitzada, ningú no accepta que el llenguatge pot ser neutre, tothom li veu intencions i tendències, la paraula més innocent pot ser interpretada com un dard ofensiu i provocar un conflicte sense aturador, per a la majoria de ser humans no hi ha espectacle més plaent que contemplar un linxament, no hi fa res que ni en sàpiguen els motius.

Els Drets Humans són essencialment sentit comú, sovint els invoquen més els que no se’ls llegeixen que qui els coneixen perfectament. Els censuradors del llenguatge, els qui volen imposar dictatorialment un lèxic ple de contradiccions, no saben que la llibertat d’expressió i de creences, com la de viure sense temor, estan en el segon paràgraf del preàmbul, i també obliden que els drets dels altres són les nostres obligacions, de manera que potser hauríem de parlar més encertadament de la Declaració de les Obligacions Humanes.

Vist el que estem veient, la cosa no quedarà així, aquesta borratxera d’envair l’espai de l’altre i voler imposar, sense raonament, l’estil propi o una manera d’expressar-se, no ha fet més que començar i qualsevol dia passaran de les paraules i les opinions a les mirades: Quina serà la mirada correcte?  Prohibiran mirar? Doncs no m’estranyaria, perquè avui hi ha algunes coses que has de fer veure que no les veus i seguir combregant amb rodes de molí.

Joan Pallarès-Personat