18 jul. La mala sort

M’agrada ser puntual, vaig néixer al matí, a una hora prudent, com per a no fer matinar a ningú, però que tampoc m’esperessin massa. Sempre he mantingut aquest costum, arribar d’hora per a no fer-me esperar, però tampoc tant d’hora com per a molestar.

Malgrat no haver fet mai tard, sempre he tingut la sensació de que vaig néixer massa d’hora, de que per generació he estat dels que m’ha tocat més el rebre que els qui han vingut al darrera, tot i ser dels que vaig tenir cartilla de racionament, però no la vaig haver de fer servir.

Vaig néixer massa d’hora, em van fer anar a treballar als 14 anys, quan desprès l’edat mínima van ser els 16; em va tocar la mili a l’Àfrica, quan desprès ja no hi havia Àfrica ni mili; vaig votar per primer cop sent major de 21 anys, i desprès van poder votar els de 18; quan tenia edat de fer el tronera i s’havien despenalitzat els anticonceptius, va aparèixer la sida i quan estava a la flor de la vida, em van dir que era vell per treballar, o tip de matinar i de passar hores a la feina, el teletreball m’ha arribat tard. Ara, amb la vacuna, m’ha tocat una franja que ha anat a posar-se la segona dosi amb el nét.

Per acabar-ho d’adobar, ara que ja fa anys que ni el metge em permet, ni la salut em tolera, les sortides de mare, resulta que aquesta setmana llegeixo que una marca de rom finança els bars per a que puguin oferir, a meitat de preu, assumint-ne ells l’altra mitja part, els cubates i combinats. Mare de Déu del Carme (dia 16 de juliol), cubates a 3 euros, més o menys al preu que estaven quan podia prendre’n i els pagava en pessetes!!!.

M’ha agafar tard, tenia raó quan deia que havia nascut massa d’hora, em dol, més que res perquè quan estava en bones condicions, podia haver estat un gran solidari i ajudat força al gremi en aquesta campanya, fins podria haver muntat una ONG, Cubateros sense fronteres i mostrar a la firma comercial el meu agraïment contribuint patriòticament a reactivar l’economia.

Però no. Vaig néixer massa d’hora i ara m’hauré de comportar com el que soc, un vell gasiu i rondinaire, continuar acudint a la farmàcia un cop al mes, amb la tarja sanitària i el carretó de la compra per a omplir-lo de capces de medicament finançades per la seguretat social, conformant-me, alguna tarda, amb una cervesa fresqueta, pagada integrament de la meva butxaca, IVA inclós, sense subvencions ni desgravacions i, encara gràcies de Déu que la metgessa i la salut m’ho deixin fer.

Joan Pallarès-Personat