18 maig LA MEVA MARE NO ÉS LA MEVA MARE
La meva mare no és la meva mare. Va deixar de ser la meva mare quan em va recriminar tots els anys que m’havia estat cuidant quan era petita, quan em va demanar que li pagués amb diners els anys de sacrifici que havia fet per mi.
Va deixar de ser la meva mare i va passar a ser la dona que em va parir, quan em va dir que per a ella vaig ser un error, i que vaig venir en aquest món sense ser desitjada.
Quan es va morir el meu pare, em va dir: “Per què no has mort tu i no ell? És culpa teva”.
Quan em va dir aquestes paraules, jo estava prostrada en un llit amb un ictus.
Ella va deixar de ser la meva mare quan m’ignorava a casa, em pegava i m’insultava perquè no li donava els diners que ella em demanava i que deia que li devia per haver-me cuidat tots aquests anys.
Ella era propietària del meu compte corrent, que buidà completament. És a dir, tenia accés total als diners de la meva pensió de minusvalidesa i jo era la que havia de demanar-li diners per a qualsevol cosa, i normalment no me’n donava. Ella es va quedar tots els diners que jo havia guanyat amb esforç, aixecant-me diàriament a les quatre del matí per anar a treballar a setanta quilòmetres de casa. Hi havia dies que tornava a les tres de la tarda a casa com a molt d’hora, i altres tornava a les set o les onze de la nit, perquè treballava dies alterns en altres feines.
Va deixar de ser la meva mare quan la meva germana em va treure de casa seva a empentes, perquè jo no acatava les ordres que la mare m’imposava per viure-hi, una casa que jo també havia pagat, i ella no ho va impedir.
Va deixar de ser-ho quan la meva altra germana em girava la cara a plantofades perquè no li pagava el que volia, i ella es va quedar mirant.
Ella em va donar la vida sí, però també me la va amargar molts anys. Sí, em va cuidar quan era petita, ara ja ho he pagat; s’ho ha emportat tot, ha buidat el meu compte corrent, ha llençat tot el que jo posseïa i va canviar el pany de casa i em vaig quedar al carrer. Sort que encara em quedaven amics i em van acollir a casa seva.
En passar els anys, ella va envellir i es va posar malalta, va tenir un infart, i el primer que va fer va ser cridar-me perquè l’anés a cuidar, i jo li vaig dir: “Amb tots els diners que m’has robat contracta a algú, i si no, tens altres tres fills”. I em va contestar: “I els diners que em deus encara”.
Li vaig penjar el telèfon. Va trucar altres vegades per obligar-me a tornar a casa amb les seves normes i regles. Em va dir: “Pots tornar a casa meva amb les condicions d’abans”. No la vaig deixar acabar i li vaig contestar: ”Ja sóc a casa meva”.
Ara ella ja no em crida i pel carrer no girem la vista i continuem caminant.
Ara sóc la dolenta perquè diu als seus coneguts i amics que l’he deixada sola ara que està malalta i indefensa.
Ara sóc la filla dolenta d’una mare que va deixar de ser la meva mare fa molt temps.
Anna Maria Casanovas