08 juny LA NOVÍCIA PAÜLA

Ràpidament vam intimar. Ell ho propiciava. Aquells dies jo no vestia de novícia sinó d’infermera. Però quan arribava dels hospitals o del front a la hisenda em posava vestits molt senzills que m’havia comprat a La Habana del Este.
Aquell home, que em consta que s’havia desviscut per la seva esposa, ara que no hi era, em feia saber que em necessitava. Arribats a un punt, li vaig dir que no podria resistir viure allí per les implicacions emocionals que el servei que la Superiora m’havia encomanat em suscitava.
Em va dir que ho entenia i que, si volia, al dia següent donaria l’ordre que em retornessin a les dependències de les monges infermeres, i que de l’atenció a les criatures se’n faria càrrec el servei de la casa fins que no és presentés la cunyada.
Li vaig dir que molt bé, que m’ho pensaria aquella nit i que al dia següent prendria una decisió. Però el fet és que aquell vespre, després de la sobretaula del sopar, que vam fer molt més curta que de costum, em vaig retirar a l’habitació a pregar. En el silenci de la cambra, vaig tenir clar que aquell home em semblava noble i de tot refiar i que em necessitava. Que jo l’estimava. Que encara no havia professat vots. Que el servei al meu déu d’amor el faria estimant. Que hi havia maneres i maneres d’estimar. Una era tenint cura d’orfes i de malalts. I l’altra era donant-me a una persona excepcional i els seus fills i personal domèstic, un cop s’acabés la revolta. Em semblava providencial no haver-me encara compromès solemnement. De manera que quan vaig sentir que el coronel arribava a la seva cambra envoltat de l’aroma del tabac de pipa que, de tant en tant, fumava, vaig trucar a l’habitació. I sense cap falsa vergonya li vaig dir que volia ser la seva companya.
Cada dia més, fins que vam anar al fatídic destí final a l’Orient, vaig estar-me cada nit amb ell, compartint dolor i joia. Va ser una felicitat secreta. No la vaig participar a ningú, tret de l’amiga seglar, la infermera andorrana. Oficialment, encara era una novícia a punt, com aquell qui diu, de cantar missa. Quan no em va venir la regla vaig saber que seria mare, no mare espiritual sinó física.
Però vet aquí que cap al final de la guerra ens necessitaven imperiosament a l’altre extrem de l’illa. És així com, finalment, vaig fer cap a l’altre Santiago, acompanyant un destacament militar encapçalat pel meu amic i ara amant secret, el coronel metge, que comptava amb dotze de nosaltres, monges, i dues infermeres seglars de primera.
A una localitat pròxima a Santiago de Cuba hi havia un gran hospital de guerra. La família del coronel i les monges i infermeres ens van enquibir a una gran hisenda sucrera contigua, propietat d’un terratinent independentista, que el govern havia requisat. Els ianquis havien envaït l’illa. Havien destruït dues flotes espanyoles, una a Cavite, a les Filipines i l’altra a les immediacions del mateix Santiago. En efecte, el 22 de juny de 1898, recordo amb precisió la data, una tropa de quinze mil soldats estatunidencs d’elit — de seguida és dit!— havien fet cap al sud-est de Santiago de Cuba. Van vèncer les defenses espanyoles d’un bon nombre de localitats i l’armada ianqui va bloquejar el port de Santiago. Ni per mar ni per terra es podia trencar aquest encerclament.
Des d’on ens estàvem, sentíem l’espetec d’algunes de les terribles batalles de les immediacions. Encara recordo les armes que feien servir, segons que era del domini públic: els soldats espanyols, el Mauser 1893, els ianquis el Springfield. Vam saber que, a les Colinas de San Juan, tot i ser més, els americans, van quedar ben escaldats el primer de juliol de 1898. El vuit de juliol següent el coronel va ser cridat a una reunió d’oficials per organitzar una contraofensiva i trencar el bloqueig de Santiago. La reunió havia de tenir lloc a un punt del front marítim. El coronel estimat no hi va poder arribar. Un obús llançat des d’un vaixell va caure al bell mig del seu comboi.
La nova de la seva mort em va ferir profundament. Però encara havia d’arribar el pitjor. Aquella mateixa nit, a la finca on ens estàvem, gairebé desocupada, perquè la majoria de monges i infermeres estaven de servei i només hi romaníem una domèstica, jo amb les criatures i la infermera seglar d’Andorra, van irrompre quatre soldats nord-americans …

Pere Solà