29 gen. La Sagrera 2057

Eren pocs els sagrerencs que havien saludat amb optimisme aquell nou any; un més en les seves vides, un altre esperant que s’acomplissin les promeses buides que, tot i això, aconseguien mantenir un bri d’esperança entre els més il·lusos.

El relleu a l’ajuntament no presagiava grans canvis. Per a uns veïns que les havien vist de tots colors, que la filla de Manuel Valls hagués rebut l’inesperat suport d’uns teòrics de la vella esquerra havia estat encaixat amb el mateix estoïcisme que despertava des de feia temps qualsevol decisió política. Els escassos mitjans digitals que quedaven havien al·ludit a un compromís adquirit dècades enrere per justificar aquest controvertit acord, però en la fràgil memòria de la majoria era difícil rescatar aquell capítol històric on se sustentava aquella tesi.

La majoria ja només consumia imatges

Si els mitjans digitals veien amenaçada la seva subsistència per les emergents xarxes socials que s’havien cruspit antics paradigmes com Facebook, Instagram, Tiktok, Twitter i Youtube, el consistori havia decidit retirar els contenidors blaus davant l’absència de paper. A La Sagrera s’hi conservava un quiosc com a monument del que havia estat un establiment on, antigament, s’hi havien despatxat uns singulars productes: unes làmines fines on es reproduïen les notícies tal i com ara encara les llegien alguns a internet. La majoria, però, ja només consumia imatges.

El quiosc, a tocar de la Meridiana, era freqüentat pels habituals patinets. Ningú no podia sortir al carrer si no era amb el corresponent patinet i la mascareta, una peça imprescindible des que, dècades enrere, s’havia iniciat una lluita inacabable contra un virus que s’havia revelat més resistent de l’esperat. Els vianants s’arriscaven a una seva denúncia si sortien al carrer sense patinet, malgrat que la Guàrdia Urbana, que havia tornat a veure ampliada la seva plantilla amb l’unànime suport de tots els grups municipals, cada vegada treia menys el nas al carrer i es limitava a controlar el barri des de les pantalles de la ja veterana caserna, equipada amb les últimes tecnologies. Això els permetia, fins i tot, detectar aquells que feien cas omís als semàfors de nova instal·lació, que en no haver trobat cap cruïlla lliure d’aquests elements havien estat acomodats en trams de carrer. “Així garantirem que es respecta la velocitat”, havia dit la regidora del Districte, que se les vantava d’haver aconseguit reduir fins als 4 quilòmetres per hora l’evolució dels vehicles per La Sagrera.

Robots molt més simpàtics que els antics repartidors

La Meridiana havia estat asfaltada una vegada més, a l’espera que l’ajuntament es dignés a prolongar aquell projecte que l’havia de convertir en una via més amable per al veïnat. Amb prou feines hi circulaven furgonetes d’Amazon; vehicles sense conductor i que incorporaven robots molt més simpàtics que els antics repartidors tot i que igualment explotats. Fins i tot, ara la companyia mirava d’assegurar-se que fossis a casa per evitar desplaçaments innecessaris. Poc entenien les noves generacions que abans, per aconseguir qualsevol producte, haguessis de ser tu qui et desplacessis a un lloc. “I hi havia persones, que t’atenien?”, preguntaven alguns.

Se’ls feia difícil d’entendre; tant això com que ara tota aquella gent que havia estat despatxant a uns locals anomenats comerços estiguessin fent cua a aquell menjador social. Aquell equipament anava adquirint cada cop més protagonisme al barri. Hi havia qui es preguntava si era per la qualitat del servei, però el cas és que, fins i tot, antics professionals de la restauració, que havien vist com els seus negocis havien fet figa, hi acudien. “Si haguéssim rebut ajudes al seu dia per servir menjars, hauríem evitat que haguéssim de demanar ajuda perquè ens en servissin ara a nosaltres”, al·legaven alguns.

Aquell projecte d’estació havia desbancat la Sagrada Família com a construcció més dilatada

Per tenir dret al servei calia acudir-hi amb gos. Mentre l’índex de natalitat havia continuat caient i ara la descendència humana al barri es considerava un fet residual, l’índex de mascotes canines s’havia elevat a 4,3 per habitatge. Això havia comportat que les zones infantils, ja en regressió des de principis de segle, haguessin estat eradicades i, al seu lloc, se n’haguessin promogut més d’orientades a la població dels quissos. “Al cap i a la fi, són ells qui pagaran les nostres pensions”, justificaven molts la tinença d’aquestes mascotes davant d’aquells que mostraven el seu escepticisme tant amb aquesta teoria com amb la que pronosticava que el nou govern recuperaria aquelles subvencions que permetien una vellesa mitjanament digna. Una promesa tan tronada com la que continuaven rescatant cada ics anys aquells que, ningú no sabia per què tot i que resultava imaginable, reivindicaven ubicar el Senat espanyol a La Sagrera. Una promesa que es feia difícil, no només de visualitzar, sinó inclús de materialitzar, perquè més avall de la reconvertida videoteca i espai d’experiències virtuals Marina Clotet continuaven treballant en aquell projecte d’estació que, amb el pas del temps, havia desbancat la Sagrada Família com a construcció més dilatada.

Jordi Vilagut