26 febr. La Sagrera normal

Ara fa un any començàvem a pensar que aquell virus que havia aparegut setmanes enrere a la Xina potser ens portaria algun problema. Si al principi no li havíem parat esment, després de l’experiència de la crisi aviària, amb pors i alarmes infundades, de sobte els mitjans aconseguiren posar-nos la por al cos i el govern decretà l’estat d’alarma.

Del “tot anirà bé” als aplaudiments als balcons

Davant la incertesa, i l’evident avenç de la pandèmia, acollírem estoicament i resignada la decisió de limitar moviments i activitats. Ens quedàrem a casa, inclosos els escolars, i ens avesàrem al teletreball i a les videoconferències per mirar d’afrontar un període de transició que presumíem curt. Llavors se’ns revelava llarg, però qui més qui menys mirà de conscienciar-se que calia serrar les dents i albirar el futur amb optimisme. El “tot anirà bé” quedà esgotat a força de repetir-lo, mentre la gent sortia a les vuit als balcons a esbravar-se amb el convenciment que els seus aplaudiment esperonarien la comunitat sanitària com si aquests els poguessin escoltar, atrafegats com anaven als centres sanitaris. Més atrafegats que els uniformats que compareixien a diari, per recordar-nos la seva incapacitat d’aportar valor afegit i exhibir les seves medalles en un acte que constituïa una autèntica ignomínia.

A l’estiu, la pressió social provocà que ens permetessin treure el nas; i una mica més i tot. El resultat de gaudir de les vacances prou que el sabem. De les onades gaudides a les platges hem passat a la ressaca de la pandèmia a la tardor i a l’hivern. La represa del curs escolar va tenir una tímida rèplica amb la resta d’activitats culturals al barri. Pur miratge, perquè unes setmanes després els indicadors sanitaris aconsellaren reconsiderar la situació i, sense arribar el confinament, tornar a les limitacions.

Hem acabat perdent l’esma de queixar-nos

Han passat dotze mesos i hi ha la sensació que hem assimilat el nou entorn com la normalitat. Trobem normal no poder anar al bar a fer la cervesa a determinades hores com trobem normal que moltes botigues no puguin obrir el cap de setmana. Ens hem avesat a no poder assajar amb el nostre grup de teatre, de música o coral i ens hem acostumat a què a les deu del vespre hem de tancar-nos a casa. D’esgotats com estem, després de tants mesos de captiveri i emmascarament, fins i tot hem arribat a perdre el sentit crític. Si al principi qüestionàvem determinades i insòlites decisions adoptades per les autoritats, a força de bombardeig de normatives i de canvis sobtats, en totes les direccions, hem acabat perdent l’esma de queixar-nos i ara atribuïm autoritat als qui abans titllàvem d’autoritaris; acceptem l’actuació d’uns àrbitres que abans consideràvem que decidien de manera arbitrària.

Mantinguem la determinació de tornar a fer de La Sagrera el que era

Convé que conservem la rebel·lia i no ens resignem a pensar ni que això és normal ni que això serà etern. Convé que mantinguem l’esperança i la il·lusió que ben aviat podrem recuperar tot allò que hem hagut d’aparcar; i que podrem tornar a La Barraca, i a l’Espai 30, i a La Torre de La Sagrera, i a la Nau Bostik, i a la biblioteca Marina Clotet, i a la Nau Ivanow, i a L’Esplai… I que tornarem a ocupar els nostres carrers, i a reunir-nos amb els nostres veïns, amb els nostres amics, amb els nostres companys. I que podrem tornar a comprar a totes les botigues del barri quan vulguem, sense haver de mantenir aquesta distància que ens sembla tan asocial, sense amagar-nos mig rostre, sense haver de rentar-nos les mans cada dos per tres… I que mestres i alumnes podran recuperar les classes sense haver de suportar el fred que entra per les finestres ara a l’hivern, i que al Centre d’Atenció Primària ens acolliran presencialment i sense ensenyar-nos les urpes.

Malgrat que el ritme de vacunació no és el promès ni l’exigible, mantinguem el convenciment que aviat podrem dir que ens n’hem sortit. I, sobretot sobretot sobretot, mantinguem la determinació de tornar a fer de La Sagrera el que era: un barri amb una gran vitalitat, ple de gent que, com diria M. Rajoy, “hacen cosas”; un veïnat amb empenta i idees, solidari i amb ganes de viure les festes i de transformar el nostre entorn per fer-lo més habitable, més amable… i més normal. Perquè això també ens cal.

Jordi Vilagut