18 febr. La Sagrerina, quatre anys i un dia
Ara tinc la impressió de que el temps passa molt més ràpid que a la meva infantesa, quan les setmanes no s’acabaven mai i, en canvi avui, sense adonar-me’n, veig que torna a ser diumenge i he escrit una nova Trabucada per a La Sagrerina.
Quan parlo amb amics de la meva edat, tots em diuen que tenen la mateixa percepció, que com més vells es fan, el temps més se’ls hi accelera.
Potser per això si dic que dimarts vinent, dia 20, farà quatre anys que La Sagrerina va se presentada en societat, molts diran: No pot ser. Tant? Arronsaran les espatlles i encara sentiran el pessigolleig de les bombolles del cava la freda nit de febrer de la presentació.
No se qui va triar el dia per a fer la presentació, però va ser un dia especial, auguric, palindròmic, 20.02.2020, i a més era dijous gras, toc d’inici de Carnestoltes i, òbviament que a les 20 hores 02 minuts, estaven de xerramenta explicant la cosa als assistents.
No va ser res improvisat, gairebé un mes abans, recordo molt bé la data per ser un dia també especial, el 24 de gener, Sant Francesc de Sales, un dia que, encara que pocs, uns quants periodistes ens apleguem al migdia a la missa del nostre patró, en Xavier Basiana m’havia esposat el què del tema i, alhora, en va reclutar pel projecte, un altre somni sagrerenc, una nova història onírica projectada en color però que desprès la realitat esdevé en blanc i negre, però el que és important és que sigui realitat, perquè els somnis no passen a la història i les realitats si, i aquesta que es diu La Sagrerina, assoleix el quart aniversari.
La Trabucada va venir desprès, pel juny de 2021, la primera també parlava de somnis, de com els sagrerencs havien conegut el més enllà del barri a través de la pantalla del Cinema Imperial, la Barraca, veritable universitat sagrerenca, amb aquestes noves trabucades pretenia ressuscitar aquella columna homònima que entre 2002 i 2006 escrivia cada mes a Ciutat Nord.
Quatre anys no són res, i encara són menys comparats en la magnitud eterna i sideral de la construcció de l’estació de la Sagrera, possiblement iniciada pels homínids t’Atapuerca, però han estat quatre anys amb el flagell de la COVID19; el quadrienni que van desaparèixer els peatges a l’autopista mediterrània, somni i anhel de tants anys; quatre anys més sense acomplir-se mai els desitjos de pau, amb una trentena de guerres al món, encara que només pensem en Ucraïna o en Israel.
Quatre és una mesura olímpica del temps, una olimpíada és el temps transcorregut entre uns Jocs i els següents. La Sagrerina ha complert la primera, caldria millorar les marques, fer-nos-la més nostra, arribar a que fos amb empenta, la xarxa d’un barri, amb més ambició que la d’existir, amb una participació d’acord amb les possibilitats i no només una realitat que existeix per la voluntat tossuda d’uns pocs que creuen, creiem, en els somnis.
Felicitats i gràcies.