02 jul. La supèrbia
Entre els set pecats capitals, la supèrbia és per igual el més lleig i el més absurd, Dels altres sis, la luxúria dona plaer, la peresa descans, la gola satisfà, l’avarícia cobreix el ronyó, la ira sovint ens protegeix i l’enveja (ai l’enveja, tant estesa!) no deixa de ser una manifestació de supèrbia.
Dante a la “Divina comèdia” parla de la supèrbia com el pitjor dels pecats que hi ha a l’infern, la hibris grega, els homes que es creuen déus, que com Lucífer desafien la seva autoritat o com la van desafiar els constructors de la Torre de Babel, avui són pa del dia.
La hibris política es dona constantment en totes les ideologies, dretes, esquerres i terceres vies. Els i les, homes o dones que toquen el poder n’intenten abastar més i més, la supèrbia els fa creure’s totpoderosos. Segons l’historiador britànic Arnold Joseph Toynbee, gran sintetitzador de la història universal, deia de la hibris política, que aquesta sobrevaloració de possibilitats, era la causa de les grans derrotes de la història, des de Napoleó a Hitler passant per la Guerra del Viet-Nam.
Aquesta hibris, la supèrbia política, les ànsies de poder les hem vistes fa quatre dies en la hora dels pactes municipals, les veure’m dins de poc passades les properes eleccions i es veuen d’un cap a l’altra de la terra, inclús en la idolatrada Unió Europea.
Però el superbiós comú el tenim més a l’abast, és el veí que no saluda perquè ens ignora per insignificants; el savi titulat de llorers universitaris que se’n riu de les faltes d’ortografia de qui no va poder anar a l’escola més que uns anys; l’esportista que, pobret, no té cap altra habilitat que saber jugar a pilota; el metge que es fa dir doctor sense ser-ho; aquell que ni dona les gràcies quan el feliciten per un èxit, el funcionari prepotent que menysprea a l’autònom què té el sou a l’encant, o l’autònom que fa trampes a hisenda i guanya diners a cabassos, rient dels ases que van a jornal.
L’orgull no és supèrbia, tothom té dret a l’orgull i d’estar orgullós de qui és, dels seus fills, de tot el que ha assolit amb esforç i constància, de la seva terra, l’orgull no és incompatible amb l’amor o amb la caritat, la supèrbia si, el superbiós només s’estima a si mateix.
El superbiós conservador, tradicionalista, s’afalaga amb el seu llinatge, amb els avantpassats, amb les seves finques o amb els seus diners, o almenys amb el que resta del seu status; el superbiós “progre”, el que va d’avançat, intel·lectual i lliurepensador, creu que la humanitat li és tan desagraïda que la gent ni es mereix que els odií com els odia.